Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dimecres, 13 de març del 2024

Pensaments: 2 – Espai i temps

[Entrada 403]

La majoria de les idees fonamentals de la ciència són senzilles, i per norma general, poden ser expressades en un llenguatge comprensible per a qualsevol persona.
Albert Einstein (1879–1955), físic
A la realitat objectiva hi ha evidències d’un espai de tres dimensions i que en aquest espai hi ha moviment, és a dir, hi ha objectes d’aquesta realitat que canvien de lloc, que es desplacen d’un lloc a un altre. L’home modern amb la seva capacitat d’abstracció ha estudiat aquest desplaçament, i ha vist que no sempre es produeix d’igual forma. En uns casos el canvi de lloc és molt ràpid, en altres no ho és tant. D'aquetes observación surten les idees de velocitat, acceleració, i molt especialment la idea del temps. El temps no és més que la entre relació la distància que recorre un objecte en desplaçar-se i la velocitat a la qual ho fa. La velocitat és perceptible, el temps no. La percepció humana del temps és relativa, no costa el mateix de passar una hora xalant com un infant que patint una situació desagradable o dolorosa.

El filòsof presocràtic, Heràclit d'Efes, va afirmar: Panta rei, tot flueix, tot es mou. Ara sabem que això és així, que tant al nivell micro hi ha partícules (de les molècules i àtoms) que es mouen, com al nivell macro els cossos del cel (nebuloses, constel·lacions, estrelles, planetes, etc.) estan en moviment constant. Mesurem els dies i els anys en funció del moviment del nostre planeta. I els rellotges, fins i tot els més moderns i sofisticats, utilitzen el moviment per mesurar el temps. Però el temps no existeix a la realitat objectiva, a la realitat perceptible, és un concepte que hem inventat per situar-nos dins d’aquest fluir continu del nostre univers.

Sense espai no hi ha moviment i sense moviment no percebríem l’espai, per tant, sense espai no hi ha temps i sense temps tampoc té sentit l’espai. Un ésser que estigués fora d’aquesta realitat espaitemps (o més ben dit, espai-moviment), no podria ser etern, no tindria temps, seria atemporal, és a dir, una altra cosa. I des del nostre punt de vista, no tindria existència. Potser per això, perquè a molts ens costa molt d’entendre l’existència d’un ésser que està fora de l’àmbit espai/temporal, Déu, ens resulta inconcebible. En canvi, si podem creure en allò que ens diu la ciència que basa les seves teories en evidències.

El temps flueix contínuament. El futur és allò que encara està per succeir i el present és un instant que percebem quan ja ha passat, resulta, doncs, que sempre vivim del passat, del que ja ha succeït, perquè el present se’ns escapa: tempus fugit. Si ens parem a pensar-ho, tot plegat ens genera inestabilitat, incertesa i inseguretat, però hem après a viure en aquesta realitat objectiva on el temps flueix i desapareix deixant només un rastre en la memòria. Memòria que es perd amb nosaltres. Un món on tot és perible, tot té un principi i un final, començant per la vida, la vida de les persones, i la pregunta és: per què existim? Quina és la raó de l’existència, l’atzar?


dimecres, 6 de març del 2024

Pensaments: 1 - Matèria i energia

[Entrada 402]

De tots els qui no tenen res a dir, els més agradables són els qui ho fan en silenci.
Nicolas Chamfort (1741-1794), escriptor
Des que a començaments del segle XX que Albert Einstein va formular E=mc² (l’energia que pot desprendre un cos és igual al producte de la seva massa pel quadrat de la velocitat de llum) que sabem que de fet matèria i energia són intercanviables. Una idea que potser costa d’entendre, però salvant les distàncies conceptuals podríem fer un símil molt a l'abast de tothom basat en els estats de l’aigua: el gel és aigua sòlida, tot i que la majoria d’aigua del planeta actualment és líquida, a més, per sobre dels 100 °C l’aigua es transforma en un gas que en diem vapor d’aigua. Sigui en forma de gel, neu, aigua líquida o vapor, tot és aigua. De la mateixa manera i atès que la velocitat de la llum és constant (exactament 299.792.458 metres per segon), la matèria i l’energia també són dues formes d’una mateixa cosa, per a la qual no tenim nom.

El problema és que transformar matèria en energia o energia en matèria no és tan fàcil com fer passar l’aigua d’un estat a l’altre. De fet, com que no soc enginyer nuclear he de confessar que ignoro com fer-ho, però sé que l'energia atòmica surt d’aquí. Entre les realitats objectives hi trobem, doncs, aquesta dualitat matèria/energia.

La teoria del Big Bang es basa en el fet constatat que l’univers s’està expandint perquè s’ha observat que els objectes del cel s’estan separant. Aquest fet, l’expansió de l’univers, junt amb la dualitat matèria/energia, ha fet pensar que l’origen de l’univers podria ser una gran explosió. Una teoria que actualment és molt acceptada perquè encaixa molt bé amb aquests fets, però que no en tenim, encara, prou evidències.

Aquesta teoria planteja que l'Univers fou originat per una singularitat d'infinita densitat de matèria i/o energia que va explotar. Des de llavors l'espai s'ha anat expandint i els objectes que s'han anat formant s'han anat situant cada cop més lluny els uns dels altres.

Com es va originar aquesta singularitat? No se sap, però per entendre per on poden anar les coses dedicaré unes línies a parlar dels forats negres que s’han detectat a l’espai, i que encara són uns grans desconeguts. Es defineixen com a una concentració de matèria d'altíssima densitat, tal que la seva força gravitatòria és tan elevada que la velocitat d'alliberament és superior a la velocitat de la llum. En el centre d'un forat negre, segons prediu la relativitat general, hi ha sempre una singularitat, un punt de densitat i gravetat infinites que arriba a un volum nul i a un radi zero. No us sona a la singularitat que va donar origen alBig Bang?

Basat en tot això hi ha una teoria oscil·latòria. Aquesta parteix de la idea què hi haurà un moment que l’Univers deixarà d’expandir-se i, llavors, començarà a contraure’s (per la llei de la gravitació universal que Einstein va corregir amb la seva teoria de la relativitat general) i ho farà fins a tornar al seu origen, a la singularitat de densitat infinita. La idea d’aquesta teoria oscil·latòria és que llavors es produirà un nou «Big Bang», i tot tornarà a començar. D’aquesta manera, s’iniciaria un nou cicle d’expansió, contracció i explosió. Podria ser, doncs, que es tractés d’una oscil·lació infinita, sense fi ni principi, és a dir, eterna. En aquest cas no caldria una creació. Això ens presenta un món sense creador, però, d’on hauria sortit tot plegat? És el mateix que podríem plantejar-nos d’un ésser creador, d’on ha sortit el creador? Em costa creure en coses sobrenaturals, no en tenim cap evidència.


divendres, 1 de març del 2024

Pensaments: Introducció

[Entrada 401]

Des de la Revolució Cognitiva, doncs, els sàpiens viuen en una realitat dual. D'una banda, la realitat objectiva de rius, arbres i lleons; de l'altra, la realitat imaginada de déus, nacions i corporacions.
Yuval Noah Harari (1976), historiador. Fragment de Sàpiens: Una breu història de la humanitat
Amb aquest text començo una sèrie orientada a intentar posar ordre al meu pensament. La meva experiència em diu que una manera de posar ordre en el pensament és intentar explicar-lo. A més, amb una mica de sort podria obrir un debat interessant que podria arribar a ser enriquidor si sabéssim evitar les creences personals i els dogmes, és a dir, les veritats indiscutibles. Amb creences, emocions i veritats indiscutibles (o dogmes) no veig possible un debat real.

Començaré pels elements més bàsics del meu coneixement i de les meves ignoràncies. Això darrer ho dic en plural perquè aquestes són moltes perquè ignoro molt més que no pas sé.

He de confessar que soc una persona de ciències. De molt petit em vaig sentir atret per la tecnologia. Els tramvies dels carrers de Barcelona em tenien fascinat. També pels ferrocarrils. I després d’adolescent vaig optar per l’estudi de la ciència i la tecnologia. El meu pensament es basa en aquests coneixements i en la idea aristotèlica que una afirmació científica necessita evidències.

La ciència és, actualment, un fet coral, fruit d’un debat permanent, que va desvelant a poc a poc noves veritats. Allò que un d’ells afirma, és rebatut o confirmat pels altres experts en aquella matèria. Això m’ho va fer entendre el professor de química que vaig tenir a primer de carrera, el Sr. Díaz. A ell també li dec haver entès de què va la química, cosa que cap dels meus professors del batxillerat havia aconseguit.

Bé, aquest professor feia un símil que podria servir per entendre què representa un avenç científic. Començava dient: imaginem que tenim un llum darrere d’un nombre no determinat i desconegut de vels i que cada vel estigués penjat com una cortina. Doncs bé, cada vegada que poguéssim descórrer una d’aquestes cortines ens donaria una miqueta més de claror. No sabríem quan lluny estem encara del llum, ni quantes cortines ens quedarien per descórrer. Per tant, encara no tindríem una idea fiable de com és aquest llum, però cada vegada que descorreguéssim una de les cortines tindríem una miqueta més d’idea de com és. Una idea que encara podria ser força equivocada, però una mica més encertada que aquella que teníem abans de treure el vel. Un avenç científic vindria a ser com treure un d’aquests vels. Desvelar vol dir això, mostrar allò que està amagat. A poc a poc la ciència, sense dogmes ni idees prefixades es va aproximant més a la llum de la veritat. Però no sabem, ni podem preveure, quin és el darrer vel, ni quan s'arribarà a descórrer-lo, si és que s'hi pot arribar. Així, doncs, a la ciència li passa el mateix que a la resta dels humans, que ignora més que pas sap.

Hi ha qui diu que la ciència és la nova religió, però la ciència no promet res ni té veritats absolutes, només és una recerca permanent de la veritat. D’altra banda, crec que es pot assegurar que la ciència diferencia clarament que és realitat objectiva (perquè se n’han trobat evidències) del que és realitat imaginada (perquè són pures teories pendents de refrendar amb evidències).

De fet, hi ha branques de la ciència que tracten només d’aquesta realitat imaginada, perquè intenten donar resposta a qüestions de les quals no se n’ha trobat evidències sòlides que refrendin cap de les diferents opcions o teories. Una d’aquestes branques és aquella que tracta sobre pensament, és a dir, la filosofia. Una ciència que va iniciar-se com a la recerca del coneixement de la realitat, però que va s'ha quedat en el món de l’especulació.

Evidentment, hi ha molts temes que m'agradaria tractar si me'n surto, com l’individu, el fet social i els models de societat que em semblen acceptables, el sentit de la vida, el concepte Déu i la seva possible existència, etc. Encara no tinc un pla perfilat, aniré improvisant sobre la marxa. Això comporta uns riscos que assumeixo i soc conscient que em poden obligar a reescriure els articles que ja hagi publicat. Que s’hi vol fer?


divendres, 13 d’octubre del 2023

Digen: 35. Follamics per sempre

[Entrada 400]

Ya no estamos en edad | de quedarnos con las ganas
Rombai (2014) «Noche loca», fragment
―Un dia has de venir a casa meva ―va dir en Dani.
―El dia que vulguis ―va respondre en Marçal. Ja feia dos anys del dia que li havia donat el pendrive i sis, de la mort d'en Joan. Es va sorprendre que el convidés, no esperava que allò es produís. Bé, va pensar, potser ja era hora. Li pesava no haver estat mai a la casa actual d'en Dani.
―Et convidaré a sopar amb la condició que no portis res, ni tan sols una ampolla de vi.
―Duré el que em doni la gana, només faltaria! Soc ben lliure de fer-ho...
―I jo de no deixar-te entrar ―va respondre somrient i van riure.

Un mes més tard en Dani va trucar a en Marçal i van quedar per sopar un dimarts al vespre. Et va bé venir un dimarts? Havia preguntat en Dani i el Marçal va respondre amb una altra pregunta: Ha de ser en dimarts? Llavors en Dani va dir tallant, sense donar alternativa: el dimarts és el meu dia lliure. Va haver de passar molt de temps abans que en Dani li expliqués que en Joan i ell havien acordat que el dimarts eren d'en Dani, que en Joan el deixaria sempre sol perquè fes allò que volgués. Van quedar el dimarts de la setmana següent.

En Marçal va comparèixer amb una ampolla de vermut de Reus, ben freda.

―Ja pots marxar ―va dir-li en Dani tot seriós així que va veure l'ampolla.
―Si et quedes amb l'ampolla, marxo ara mateix. És un regal per al meu amic.
―Molt bé, et pots quedar, però no l'obrirem avui.
―D'acord.

Es van fer un petó. En Marçal va notar que no era el petó que es fa a un amic que ve a sopar i a conèixer la casa. Va dur-lo a la cuina on el sopar ja estava a punt i van posar l'ampolla de vermut a la nevera. Abans de començar a sopar en Dani li va ensenyar la casa. Li va estar explicant els canvis que havia fet per poder alliberar-se del record d'en Joan. Van acabar al dormitori actual d'en Dani. Allà en Dani li va fer un altre petó. En Marçal va entendre de seguida el que volia dir aquell petó i van acabar follant com el que eren, dos follamics que fa anys que no es veuen.

―T'he trobat molt a faltar ―va confessar en Marçal― No he follat mai millor que quan ho he fet amb tu.
―Jo també m'ho passo molt bé amb tu. Ets fill de ton pare ―va respondre amb un somriure.
―M'has fet venir per això?
―Entre altres raons. Crec que t'havia de dur a casa meva, que havia estat injust amb tu.
―Gràcies! ―en Marçal va fer una pausa― Gràcies per convidar-me i per follar amb mi. ―Es van fondre en un llarg petó.

Després van obrir l'ampolla de vermut i van fer un aperitiu abans del sopar. Després del sopar en Marçal va acomiadar-se amb una pregunta.

―Tornem a ser follamics,oi?
―Evidentment.

A partir d'aquell dia van anar quedant els dimarts. Primer cada tres o quatre setmanes, després cada dues i finalment cada setmana. Quan en Marçal li va confessar que ell i la Mar havien deixat de fer-ho, van començar a quedar a dinar el divendres, i passaven bona part de la tarda al llit, després solien fer una curta migdiada.

En Marçal va deixar el follamic de torn, que en aquell moment tornava a ser en Guillem, per què en Dani no deixava espai per a més. I com es diu al final del conté. En Marçal va ser feliç tenint una família, dos bons fills i un follamic amb qui podia comptar per a tot, perquè per davant de tot era un bon amic. Un veritable amic. En Dani no va poder oblidar mai en Joan i menys ara que l'havia substituït pel seu fill a qui estimava d'una altra manera, però el noi tenia una polla quasi igual que la del seu pare i el feia gaudir tant o més. I les notícies que en tenim és que la cosa segueix igual a data d'avui.

FI
Un amic és aquell que arriba quan tots els altres ja han marxat. Albert Camus, escriptor i filòsof (1913-1960)
Barcelona, 24 de maig de 2023


dimarts, 3 d’octubre del 2023

Digen: 34. Amics per sempre

[Entrada 399]

Els veritables amics són difícils de trobar, difícils d'entendre i impossibles d'oblidar.
Autor anònim, o desconegut,

si més no, per a l’autor d’aquest relat.
A partir d'aquell dia en Dani i en Marçal van reprendre l'amistat on l'havien deixat. Bé, mai les coses tornen a ser com eren, mai tornen a com havien estat. En Dani havia perdut el seu amant i en Marçal havia perdut a son pare. Van compartir el dol sense que això volgués dir que en parlessin explícitament.

El dia de la retrobada en Marçal no es va atrevir a parlar de son pare ni li va donar el pendrive que havia preparat. Va passar molt de temps abans que s'atrevís a treure el tema.

―Recordes el text que vaig llegir el dia del comiat del meu pare?
―Com vols que l'oblidi? Encara em dol que llegissis allò en veu alta.
―Quan la família em va demanar que digués alguna cosa sobre mon pare, em vaig posar a remenar el seu ordinador a la recerca d'alguna cosa que m'inspirés.
―I vas entrar en la seva intimitat.
―Doncs sí. Allà vaig trobar allò que no buscava, però em va semblar interessant que tant ell com jo donéssim tanta importància al sexe, que els dos ens ho féssim tant amb homes com amb dones, els dos tinguéssim una única dona, tot i que ell s'havia enamorat d'un noi, tu ―va dir tot fent una pausa―. I es va quedar amb tu fins al final. Jo vaig anar canviant d'amant sense gaires problemes. Diria que el que més em va sorprendre és que fos ell el motiu que deixessis de follar amb mi.
―I vas llegir allò per despit...
―Crec que no. Més aviat vaig voler compartir amb tots el que ell i jo compartíem. Aquesta necessitat imperiosa de sexe, de follar.
―Però tu folles amb la teva dona.
―Saps que havia escrit molt sobre la vostra relació? ―en Marçal va forçar el canvi de tema, per no explicar com anava la seva relació amb la seva estimada Mar.
―No ho sabia.
―Crec que vau fer un intent d'escriure sobre la vostra relació, però no va funcionar.
―Això també ho explica?
―Vols llegir-los?
―No.
―Fa temps, la primera vegada que vam quedar després de la mort de mon pare, vaig preparar-te un pendrive amb tots els seus escrits que tenen a veure, de forma directa o indirecta amb tu, la vostra relació, i les seves inquietuds i necessitats sobre l'amor i el sexe. El duc a la butxaca. Li he dut totes les vegades que ens hem vist des de llavors. Penso que és teu.
―Queda-te'l. ―Va fer en Dani tancant el tema.

Van passar una llarga temprada abans que en Dani no canviés d'idea. En Marçal continuava duent el famós pendrive a la butxaca cada vegada que es veia amb en Dani. No n'havien parlat més, tot i que en Marçal de tant en tant comentava coses que havia llegit en aquells textos. Alguna vegada en Dani s'havia queixat. Fins que un dia li va dir:

―Tu saps massa coses de mi.
―Et molesta?
―Si i no. La veritat és que el que em fot, és que no sé què és el que saps i el que ignores.
―Ja saps que tinc un pendrive a punt per a tu, apunt per si un dia el vols.
―Em fa por llegir textos d'en Joan, no sé si ho resistiria sense reviure la seva pèrdua. Sense posar-me a plorar de nou.
―Intenta-ho. Igual et sorprens.
―De què m'he de sorprendre ―va dir en Dani alarmat.
―Doncs, de què ja ho has paït.
―No ho crec. Encara no he follat amb ningú des que ell no hi és.
―En això podem posar-hi remei.
―Deixa-ho estar, si us plau.

Va callar una estona. En Marçal es va treure el pendrive de la butxaca i el va deixar sobre la taula. En Dani va clavar la mirada als ulls d'en Marçal amb els ulls plens les llàgrimes, però no va arribar a plorar. Quan va abaixar la mirada, va agafar el pendrive, se'l va mirar atemorit, i el va retenir uns instants a la palma de la mà abans de posar-se'l a la butxaca.


dijous, 28 de setembre del 2023

Digen: IV - 33. La retrobada

[Entrada 398]

Les creences més arrelades i enganyoses són aquelles que no sabem que mantenim.
Antoni Seva, escriptor i filòleg (Alacant 1942)
En Marçal es va adonar que estava nerviós, més que no pas havia imaginat. Li semblava que parlar amb en Dani podia ser complicat, però volia fer-ho. Volia saber si en Dani encara era aquell amic que el va ajudar en el bordell on es van conèixer. Si encara podia ser aquell follamic que havia perdut. Si encara era l'amic que havia perdut perquè era l'amant de son pare. A més volia donar-li els escrits de son pare. Al cap i a la fi parlaven d'ell. Com que el coneixia prou podia intuir, o més ben dit, sabia que les seves reaccions podien ser complicades.

Va dir a la família que aquell vespre tenia un compromís de feina i que no sabia a quina hora tornaria. Que fessin sense comptar amb ell, que ell ja s'espavilaria. Havia posat els documents que havia trobat a l'ordinador de son pare que es referien a en Dani en un pendrive on els havia endreçat en carpetes i separat per temes i dates. Va agafar el petit dispositiu i se'l va posar a la butxaca.

A la feina li va costar concentrar-se. Només podia pensar en com enfocar la conversa. Per molts esforços que fes, aquella trobada tornava a concentrar els seus pensaments. Fins i tot, una de les companyes més observadora li va comentar, avui se't veu distret, sembla que no hi siguis. Ell va riure i va fer broma, és que estic enamorat.

Va arribar abans d'hora. En Dani encara no havia arribat. Només va esperar uns escassos cinc minuts abans no el va veure acostar-se, puntual com un rellotge. En Dani se li acostà amb un somriure a la boca, mentre ell dubtava si fer-li una abraçada o un petó o simplement donar-li la mà, el cubà li va tocar el muscle amb la mà oberta com havia fet tantes vegades per animar-lo i va preguntar-li:

―Com estàs?
―Bé, molt bé, I tu?
―Encara trist.
―Home, el pare m'ha deixat un forat que costarà molt d'omplir ―va dir en Marçal.
―Potser serà millor que canviem de tema. ―va proposar en Dani.
―No sé si ho podrem evitar, tot i que el meu objectiu quan et vaig proposar aquesta trobada No era parlar d'ell, sinó de nosaltres. ―I què vols saber?
―Per què et va allunyar de mi d'aquella manera, sense cap explicació.
―Potser vas ser tu qui es va allunyar de mi.
―Bon intent, però no cola. Vas ser tu qui va aprofitar que jo anava de cul amb les criatures petites per evitar que ens veiéssim.
―D'acord, tens raó. ―es va fer un silenci llarg i espès. Finalment el cubà va afegir― Havia de triar entre tu i ell i no vaig tenir cap dubte.
―Per què? Per què havies de triar?
―Per què no sabia com reaccionaria ell si hagués sabut el que hi havia entre tu i jo, i tampoc tenia clar com reaccionaries tu si sabies que jo era l'amant de ton pare. Em va semblar que el més prudent era evitar que un dels dos, o tots dos sabéssiu quina relació mantenia jo amb l'altre. ―una altra vegada hi va haver un silenci d'aquells que permeten el pas d'un àngel.
―Però els amics ―començar dir en Marçal.
―Els amics també tenen reaccions imprevisibles en circumstàncies sorprenents. Sens dubte ton pare sabia que jo t'havia de conèixer, però va tenir l'habilitat de fer com si tu no haguessis estat mai a Gigoló Boys. Mai em va mostrar una foto teva ni de la vostra família.
―Llavors, com ho vas saber?
―Un dia per accident vaig veure la teva foto a la seva cartera i ell m'havia dit que només duia fotos de la seva família a la cartera...
―Quina mala sort. ―va fer en Marçal, parlant només per si mateix
―Mala sort? ―va interrogar en Dani interrompent el seu discurs.
―Vaig tenir mala sort, perquè em vaig quedar sense un dels meus millors amics.
―Ha estat una cosa temporal.
―Sí? Només ha estat una pèrdua temporal?
―Sí. Vaja, si és que no m'odies pel que t'he fet passar.

Es van aixecar tots dos sense dir-se res i es van fondre una forta abraçada. Després van tornar a seure i van seguir xerrant una llarga estona sobre la vida i com els anaven les coses abans d'acomiadar-se i retornar cadascú a casa seva.


dimecres, 13 de setembre del 2023

Digen: 32. Jugar i riure

[Entrada 397]

Amor no es cuida del que és taciturn: és una cosa molt pròpia de qui és cortès riure, fer broma i estar molt alegre.
Guillaume de Lorris, poeta (c. 1200 - c. 1238). Le Roman de la Rose.
Com diu el proverbi, els anys passen i no és en debades. En Dani va acabar els estudis i va deixar la feina a Gigoló quan va trobar feina en un despatx d’advocats on treballava quasi com a becari, cobrant un sou més baix que un becari. El vaig haver de convèncer perquè l’agafés. El sou no li donava per viure i em deia que hi havia molts advocats a la misèria, treballant de qualsevol cosa menys del que havien estudiat. Jo li deia que l’única forma d’arribar era començar així, cobrant quatre xavos i portant els cafès. A més li vaig prometre ajuda econòmica mentre tingués un sou tan miserable.

El problema és que ell tenia més de trenta anys i els advocats de la seva edat ja tenien experiència, ell havia acabat els estudis set o vuit més tard del que era habitual, així que estava en les condicions professionals d’un noi de vint-i-tants. Tot plegat el situava en unes condicions de desavantatge que el feien creure que no podria superar, que fracassaria. El vaig empènyer, donant-li suport, moral i econòmic durant un parell d'anys més o menys. Després va començar a tirar sol. Va demostrar la seva vàlua professional i va començar a guanyar-se la vida folgadament.

Va voler retornar-me tots els diners que havia invertit en els seus estudis i la seva arrencada professional. Tot i que m’hi vaig resistir tant com vaig poder, vam haver de fer un pla de retorn, Vam establir una quantitat mensual i va estar cinc anys a retornar-me fins a l’últim cèntim.

També va fer un canvi d’habitatge. Va buscar un apartament en un àtic assolellat que en va dir el nostre «nidito de amor». Allà hi havia tres cambres: el dormitori, el seu despatx i un espai per a mi per si volia llegir i escoltar música, o estar sol una estona. El vaig usar molt poc i va acabar destinat als mals endreços. A partir de llavors hi he anat dos cops per setmana, un dia a l’hora de dinar i l’altre sopem junts, i de tant en tant m’hi quedo dormir. Especialment, quan la Núria és de viatge i jo he de dormir sol a casa meva.

Sempre li he donat llibertat per follar amb qui vulgui, i ell me l'ha donada a mi. «Però, només follar.» Em diu, i afegeix: «No se t'acudeixi dur-lo al cine o de festa, perquè això seria mantenir una relació.» De fet, a mi no m'ha fet falta. A ell no ho sé si li ha calgut fer-ho. Ho ignoro, tot i que puc sospitar que almenys volia tenir llibertat per fer-ho quan li vingués de gust. Ho dic perquè, tot i que jo tenia les claus de casa seva, no vol que hi vagui sense avisar. Diu: «No m’agraden les sorpreses». També ho he sospitat quan em diu que no es pot escórrer perquè fa poc que s’ha fet una palla. La qüestió és simple: per què es fa una palla si sap que ens hem de veure?

Les nostres converses han estat serioses, no recordo que hàgim rigut gaire i menys encara que hàgim fet bromes, ni tampoc crec haver jugat amb ell a res. Mai ens hem comportat com a criatures o adolescents jugant empaitar-nos o a donar-nos cops de coixí. Potser ens manca alegria. Potser hem estat massa continguts i seriosos, Ep! Seriosos no vol dir tristos. Tinc la sensació que ens hem estat examinant contínuament, l’un a l’altre, i l'altre a l'un. Bé, no ho sé, potser només he estat jo qui s'ha sentit perma­nentment examinat, amb una por tremenda a cagar-la. I segurament per això l'he cagada força més del que em sembla admissible.

Un dia li vaig dir que ell i jo no tindríem intimitat fins que no fos capaç de deixar anar un pet davant meu, sense avergonyir-se’n. No va riure, més aviat va posar cara de no creure-s’ho. No recordo que ho hagi fet mai. Tan desinhibits que som amb el sexe i tan poc que ho som amb altres coses. Potser per això ens ha faltat jugar i riure. No hem fet mai festa fora del llit.

A veure, l’he vist trist, i en més d’una ocasió l’he vist plorar, l'he vist amb els ulls plens de llàgrimes, però no recordo haver-lo vist riure descontroladament, sense poder parar de riure. Ha estat per a mi un home de somriures generosos, però no de rialles. I no és perquè a mi no m’agradi riure fins que em fa mal la panxa...


dimecres, 6 de setembre del 2023

Digen: 31. Dos amants

[Entrada 396]

Si me faltaras, no voy a morirme.
Si he de morir, quiero que sea contigo.
Pablo Milanés, cantautor i músic (1943-2022)
Yolanda, fragment.
Hi ha hagut força moments que la nostra relació ha trontollat. Hi han tingut més a veure les meves pors paranoiques, que una realitat concreta. Més d’una vegada m'he passat amb la meva por a perdre’l, i això ens ha dut a distanciaments que han durat mesos, però sempre hem acabat recuperant la nostra relació. Suposo que això ha anat afeblint-la a poc a poc, o almenys això em sembla, tot i que per a mi no ha estat així, jo segueixo bojament enamorat i desitjant que això no s’acabi mai. Per sort son coses que amb el temps han anat produint-se menys freqüentment i ara fa temps que no en tenim cap.

Cada vegada que es produïa un d’aquests distanciaments jo acabava recorrent a en Bruno per satisfer les meves necessitats de sexe. Les crisis de la meva relació amb en Dani solien coincidir amb les ruptures d'en Bruno qui anava d'una parella a una altra amb relativa freqüència, i que em sembla que li venia bé tornar a follar amb mi cada vegada que jo em quedava sol. Hi va haver una temporada, abans que en Dani em digués que s’havia enamorat de mi, que vaig ser amant de tots dos a la vegada. Llavors follava dos o tres cops per setmana, crec que és la temporada que més he follat de la meva vida. Ara, reconec que gaudia més follant amb en Dani que amb en Bruno, tot i que la relació amb aquest segon, potser era més morbosa i més porca. En Bruno era més desinhibit que en Dani i això feia que les coses fluïssin d’una altra manera.

Però d’en Dani me’n vaig enamorar perdudament i aquesta bogeria que és l’enamorament fa que el sexe tingui una dimensió nova i molt més plaent. En Bruno només tenia l’atractiu de la morbositat i la varietat. M’explicava les coses que feia amb d’altres. Una vegada em va explicar que havia follat dins del mar, de nit, en una platja nudista. Fins i tot una nit em va dur a aquella platja, però feia massa fred i vam acabar fent-nos unes mamades dins del cotxe.

En la mesura que em vaig anar fent gran, vaig començar a tenir problemes per mantenir una erecció decent, sobretot si havia begut. L’alcohol ha estat funest per a mi en aquest aspecte. Per sort ja existia la Viagra i aviat van aparèixer tota una sèrie d’altres coses menys agressives. Així que vaig recórrer a les pastilletes auxiliadores per poder seguir gaudint del sexe.

A en Dani no li ho vaig amagar i un dia em va dir que li agradaria provar-les. Així que a la primera ocasió n'hi vaig donar una. En acabar em va confessar que no li havia agradat, que l’erecció forçada no era prou agradable, i no en vam parlar més. Només de tant en tant, quan en té ganes, em diu «pren-te la pastilleta de l’amor» en lloc de dir-me directament que vol follar. I li ha quedat aquest nom: la pastilla de l'amor.

De vegades aprofita quan estic assegut per posar-se dret al meu costat, obrir-se la bragueta i posar-me la polla a la boca. Sempre he cregut que això ho va començar a fer pensant que jo no estava en condicions de follar tant com a ell li agradaria, però es va sorprendre més d’una vegada de veure com em posava de calent quan em feia coses com aquesta i que l'acompanyava a l'ejaculació. Jo sempre li havia dit que el meu ritme normal per estar satisfet era el de follar a dies alterns, però a ell ho volia cada dia. Quan passem uns dies junts, m’adapto al seu ritme. Encara que no follem cada dia, ens fem palles o mamades cada dia, i ejaculo amb ell.

Hem acabat veient-nos un parell de cops per setmana, un dels dies follem com déu mana, i l’altre fem alguna cosa rapideta. Com que m’encanta sentir la seva polla erecta dins de la meva boca, sempre que puc li faig una bona mamada i espero rebre la seva descàrrega directament a la meva boca, mentre jo ejaculo o estic a punt de fer-ho.

A en Bruno també n’hi havia fet, però el sabor del seu semen no em resultava tan agradable. Ell solia ejacular força, deixava anar una bona quantitat de semen transparent, mentre que el d’en Dani és més dens i blanquinós. A més, en Dani m’omple la boca amb el seu penis, i el d’en Bruno no era tan gruixut i a penes tenia prepuci. Se li havia infectat un piercing que s’havia posat al fre del penis, i li havia quedat una marca o cicatriu força curiosa que semblava que l’haguessin circumcidat a mossegades, així que el tacte de tot plegat a la boca no em resultava tan excitant, potser perquè la manca del fre li donava un aire estrany a aquella zona on el gland es replega.

Una de les vegades que ho vam reprendre amb en Bruno, ell encara tenia parella, encara que estava a punt de trencar. Una de les coses que argumentava per fer-ho, era que ell necessitava una polla de veritat, com la meva. En certa manera em va fer gràcia que li agradés el que jo li podia oferir. En Dani ja m’havia dit alguna vegada que li encantava el meu penis, que era exactament de la seva talla i afegia que les meves ereccions eren potents, que no podia demanar més perquè era el seu mascle perfecte.

Tot plegat va fer que em quedés amb en Dani, sobretot perquè n’estava, i encara n’estic, molt enamorat, i que no recorregués a en Bruno més que en moments de carència, que solien ser culpa meva, per la meva paranoia idiota i pel terror que tenia a què qualsevol dia en Dani em deixés, que es cansés de mi, de follar amb mi. Per sort, sempre va perdonar la meva estupidesa. La mateixa bogeria amb què l’estimava, feia que em comportés com un imbècil. Tant és així que un dia em va dir que la fama que tenen els cubans ser persones afectuoses era un tòpic, que ell no n’era. Suposo que li he demanat més afecte del que està en condicions de donar-me. I, de fet, és més afectuós que la majoria dels homes que he conegut.

En els meus ardors amorosos li havia dit: «voldria morir en els teus braços». Un temps després, en un moment potser no tan agradable, en Dani va dir «una vegada vas assegurar una cosa que guardo per si em cal recordar-t’ho.» El to que va emprar tenia un cert ànim de retret. No sé per què em va venir al cap la frase que jo li havia dit i la vaig repetir tot assegurant que encara ho desitjava. Van ser unes paraules màgiques, l'ambient va canviar com per art d’encantament i la tensió va desaparèixer totalment.


divendres, 7 de juliol del 2023

Vacances 2023

Aquest any entre vacances i altres compromisos estaré lluny del blog durant el que en queda del mes de juliol, la totalitat del mes d'agost, i pot ser que, també, la primera quinzena de setembre. Més o menys igual que l'any passat. Espero que no em trobeu gaire a faltar.

Una abraçada.





Digen: 30. Festeig

[Entrada 395]

Demanem consell, però cerquem aprovació
Charles Colton, clergue i escriptor (1777-1832)
Després d’aquella declaració d’en Dani, jo vaig quedar atrapat per ell i vaig donar via lliure a tot el que sentia per ell. Me’n vaig enamorar follament. Com un adolescent de quinze anys. Vaig estar flotant en un núvol durant uns cinc mesos, des del final de setembre a mitjans de febrer.

Una vegada vam quedar per anar a sopar junts i després passar la nit junts a casa seva, però les coses es van torçar. Res no dura eternament.

Havia reservat una taula a un restaurant de moda. Hi vaig arribar abans que ell. Em van acompanyar a una taula preparada per a dues persones, vaig demanar un vermut, i vaig esperar il·lusionat l’arribada d’en Dani que es va fer esperar. Normalment era força puntual. Quan ho va fer, va saludar fredament i es va disculpar sense ganes per haver fet tard. Es va asseure al seu lloc amb una expressió sorruda i va demanar una copa de vi negre. Se’l veia neguitós.

―Com va? Has tingut algun problema? ―vaig preguntar.
―No. M’ha costat una mica trobar el lloc i, com que venia amb el temps molt just, he acabat fent tard.
―Llavors que et passa? No et fa il·lusió que passem la nit junts?
―D’això volia parlar. Ja t’avanço que no vull que passem la nit junts ―va dir-ho d’una manera que em va fer intuir ràpidament que venia una tempesta.
―No ho entenc. Què passa?
―Doncs que he estat parlant amb un amic meu sobre la nostra relació i m’ha fet veure que m’estic equivocant. Que tu i jo ens portem massa anys, que aparellar-me amb tu era com pujar a un tren en marxa amb un rumb completament definit que no em donava marge a la meva realització personal perquè em condicionaria totalment el meu futur.

Ell va seguir fent tota una exposició, però el meu cervell bullia. Em va agafar tant per sorpresa que no vaig saber reaccionar. Era conscient que allò no podia durar sempre. Temia que algun dia em deixaria per un altre. Les meves paranoies ho havien predit, però no ho esperava tan aviat. A més, em semblava que ja estava clar que tots dos creiem que la diferència d’edat no era una barrera. Com podia plantejar-me una cosa com aquella? Jo estava tan bloquejat que no sabia què dir, i no sé què vaig dir-li. Intentava que no s’acabés la nostra relació en aquest moment. Recordo després de tota la meva intervenció que vaig dir: què vols? Que ho deixem estar? I ell em va dir: sí. I el món es va ensorrar sota els meus peus.

Vam acabar de sopar. No recordo si vam parlar de res més. Vaig pagar el compte i ens vam acomiadar a la porta del restaurant desitjant-nos sort mútuament. Jo vaig buscar-me un hotel on passar la nit, perquè a casa no m’esperaven i no se’m va acudir cap excusa per tornar a casa sense haver avisat prèviament.

Com era d’esperar, em va trencar el cor. No tenia ganes de res, m’arrossegava pel món. Només la meva filla va notar que em passava alguna cosa, però li vaig dir que hi havia problemes a la feina i que feia alguns dies que dormia malament. Era veritat que dormia malament, de fet, quasi no dormia.

Va passar quasi un més sense saber-ne res d’ell. Vaig evitar que ens veiéssim i per això havia deixat d’anar a Gigoló. De fet, vaig deixar d’anar-hi perquè tampoc tenia ganes de follar.

Vaig començar a adonar-me que no tenia sentit seguir arrossegant-me d’aquella manera pel món, que havia de refer la meva vida. Vaig pensar en recórrer de nou a en Bruno, amb qui havia trencat després que en Dani i jo ens féssim amants, però no vaig tenir temps de fer-ho. No havia passat un mes quan vaig rebre un SMS d’en Dani que em deia: et trobo a faltar.

Vam intentar recuperar la relació on l’havíem deixat, però la lluna de mel s’havia trencat per sempre i no va tornar mai més. Tot i que jo estava boig per ell, ja no em sentia correspost i vaig estar sempre esperant el moment final de la nostra relació, esperant que em tornés a dir prou.