Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dimecres, 29 d’octubre del 2014

Gimnàs públic --- Gimnasio público

[Entrada 73]

Gimnàs públic


Avui he passat per enèsima vegada per les platges properes a la Barceloneta. En l'espigó que separa dues d'aquestes platges, crec que són la de Sant Miquel i la de la Barceloneta pròpiament dita, hi ha la instal·lació que il·lustra aquest escrit. Sempre és plena de gent fent exercici. Només l'he vista buida els dies de mal temps. Força vegades m'he quedat allà aturat admirant els cossos d'aquells homes, que dit sigui de passada són majoria en aquell lloc. De tant en tant la tanquen per netejar-la, pintar-la i reparar-ne el desperfectes.

Pensava que era un servei meravellós per a la gent d'aquell barri, que era i potser encara és un dels menys agraciats de la ciutat. El meu pensament se n'ha anat a pensar que això s'hauria de generalitzar, donar opció a tots els barris a poder gaudir d'una instal·lació com aquesta, però això perjudicaria a les altres instal·lacions esportives de pagament. Etc.

El segon pensament ha estat que coses com aquestes són les que omplen de sentit i justifiquen els impostos que pago i no el que estan fent tota aquesta panda de xoriços que ens governen, es digui PP, PSOE, CiU, etc. que són els responsables de què siguin possibles tants i tants casos de corrupció dels que només se'n lliuren els partits que no han estat mai en el govern. Hi ha llistes exhaustives a internet sobre aquest tema, es pot comprovar facilment fent recerca de "lista de casos de corrupción en españa". Sentia l'altre dia a Pablo Iglesias, el de Podemos, que deia que no es presentava a les eleccions municipals perquè no volia improvisar unes llistes de les que després no pogués respondre. Perquè un dels problemes és aquest, tan important és en política qui ets com amb qui formes equip, és a dir, amb qui t'ajuntes.

En resum, he arribat en el meu pensament a què no tenim perquè tolerar aquest món de polítics corruptes i mentiders que no són capaços de respondre a les nostres expectatives. Governar són fets i no paraules. De les paraules i les idees no es menja. Els nostres impostos han de servir per al nostre benestar no per al dels corruptes que se'ls embutxaquen sense escrúpols, amb tota la impunitat. Si aquest sistema no permet un món millor, està clar que s'ha de canviar de sistema.

Justícia i llibertat! I si pot ser, en pau.

Una abraçada.






Gimnasio público


Hoy he pasado por enésima vez por las playas cercanas a la Barceloneta. En el espigón que separa dos de estas playas, creo que son la de San Miguel y la de la Barceloneta propiamente dicha, está la instalación que ilustra este escrito. Siempre está llena de gente haciendo ejercicio. Sólo la he visto vacía los días de mal tiempo. Bastantes veces me he quedado allí parado admirando los cuerpos de aquellos hombres, que dicho sea de paso son mayoría en ese lugar. De vez en cuando la cierran para limpiarla, pintarla y reparar sus desperfectos.

Pensaba que era un servicio maravilloso para la gente de ese barrio, que era y quizás todavía es uno de los menos agraciados de la ciudad. Mi pensamiento se ha ido a pensar que esto se debería generalizar, dar opción a todos los barrios a poder disfrutar de una instalación como ésta, pero esto perjudicaría a las otras instalaciones deportivas de pago. Etc.

El segundo pensamiento fue que cosas como estas son las que llenan de sentido y justifican los impuestos que pago y no lo que están haciendo toda esta panda de chorizos que nos gobiernan, se llame PP, PSOE, CiU, etc. que son los responsables de que sean posibles tantos y tantos casos de corrupción de los que sólo se libran los partidos que no han estado nunca en el gobierno. Hay listas exhaustivas en internet sobre este tema, se puede comprobar fácilmente haciendo búsqueda de "lista de casos de corrupción en españa". Oía el otro día a Pablo Iglesias, el de Podemos, que decía que no se presentaba a las elecciones municipales porque no quería improvisar unas listas de las que luego no pudiera responder. Porque uno de los problemas es ése, tan importante es en política quien eres como con quien formas equipo, es decir, con quien te juntas.

En resumen, he llegado en mi pensamiento a que no tenemos porque tolerar este mundo de políticos corruptos y mentirosos que no son capaces de responder a nuestras expectativas. Gobernar son hechos y no palabras. De las palabras y las ideas no se come. Nuestros impuestos deben servir para nuestro bienestar no para el de los corruptos que se los embolsan sin escrúpulos, con toda la impunidad. Si este sistema no permite un mundo mejor, está claro que hay que cambiar de sistema.

¡Justicia y libertad! Y si puede ser, en paz.

Un abrazo.

divendres, 24 d’octubre del 2014

Mofar-se de la pobresa infantil --- Mofarse de la pobreza infantil

[Entrada 72]

Mofar-se de la pobresa infantil


D'acord amb les estadístiques de la Unió Europea -no amb les d'Oxfam o les del Partit Troskista- un de cada tres nens espanyols (2,7 milions) viuen en la pobresa o en risc d'exclusió social. Com demostrarà UNICEF en un detallat informe a finals d'aquest mes, la crisi ha tingut un efecte devastador sobre els menors, que han patit de manera intensa, ho han fet més que cap altre grup social i pagaran les conseqüències de per vida. [...]

Si això és així, per què els diputats del Partit Popular s'han mofat del líder del PSOE quan aquest ha fet referència en el debat pressupostari d'aquesta tarda al drama de la pobresa infantil a Espanya? [...]

La veritat: semblen immorals, però el problema real és que [els diputats del PP] no s'assabenten de res absolutament. Viuen blindats enfront de la realitat. [...]

Extret de ¿De qué demonios se ríen estos diputados?
El fet que comenta Gonzalo Fanjul és que:
El discurs del líder de Pedro Sánchez sobre els pressupostos generals de l'Estat ha estat acollit pels diputats del PP amb aires de displicència i acusacions de demagògia. Els gestos de burla entre alguns parlamentaris i membres del Govern s'han succeït mentre el líder del PSOE criticava els comptes presentats al matí per Cristóbal Montoro, el ministre d'Hisenda.

Quan ha resultat més evident ha estat en el moment en què Sánchez s'ha referit al problema de desigualtat i la pobresa infantil a Espanya. El socialista no havia acabat la frase quan a l'hemicicle s'ha sentit un "ooooh!" provinent de la zona de la bancada del PP amb evident to de burla.

Extret de Pedro Sánchez habla de pobreza infantil y los diputados del PP dicen "ooohhh"
Crec que no em cal afegir gran cosa. El problema plantejat per Pedro Sánchez és indiscutiblement real, fer mofa amb ell només dóna idea de la talla del govern que patim i del partit que el recolza. O és que no els importa que el 14% dels ciutadans que tenen un lloc de treball estiguin per sota del llindar de la pobresa? Per això es riuen de la pobresa de 1/3 dels nens del país? Mentre cada dia es destapen més casos de corrupció en els quals estan implicats... Serà veritat que s'han ficat en política per enriquir-se com va confessar Zaplana?

Una abraçada.






Mofarse de la pobreza infantil


De acuerdo con las estadísticas de la Unión Europea -no con las de Oxfam o las del Partido Troskista- uno de cada tres niños españoles (2,7 millones) viven en la pobreza o en riesgo de exclusión social. Como demostrará UNICEF en un detallado informe a finales de este mes, la crisis ha tenido un efecto devastador sobre los menores, que han sufrido de manera intensa, lo han hecho más que ningún otro grupo social y pagarán las consecuencias de por vida. […]

Si esto es así, ¿por qué los diputados del Partido Popular se han mofado del líder del PSOE cuando este ha hecho referencia en el debate presupuestario de esta tarde al drama de la pobreza infantil en España? […]

La verdad: parecen inmorales, pero el problema real es que [los diputados del PP] no se enteran de absolutamente nada. Viven blindados frente a la realidad. […]

Extraído de ¿De qué demonios se ríen estos diputados?
El hecho que comenta Gonzalo Fanjul es que:
El discurso del líder de Pedro Sánchez sobre los Presupuestos Generales del Estado ha sido acogido por los diputados del PP con aires de displicencia y acusaciones de demagogia. Los gestos de burla entre algunos parlamentarios y miembros del Gobierno se han sucedido mientras el líder del PSOE criticaba las cuentas presentadas por la mañana por Cristóbal Montoro, el ministro de Hacienda.

Cuando ha resultado más evidente ha sido en el momento en que Sánchez se ha referido al problema de desigualdad y la pobreza infantil en España. El socialista no había acabado la frase cuando en el hemiciclo se ha oído un "¡ooooh!" proveniente de la zona de la bancada del PP con evidente tono de burla.

Extraído de Pedro Sánchez habla de pobreza infantil y los diputados del PP dicen "ooohhh"
Creo que no he de añadir gran cosa. El problema planteado por Pedro Sánchez es indiscutiblemente real, hacer mofa con él solo da idea de la talla del gobierno que sufrimos i del partido que lo respalda ¿O es que no les importa que el 14% de los ciudadanos que tienen un puesto de trabajo estén por debajo del umbral de la pobreza? ¿Por eso se ríen de la pobreza de 1/3 de los niños del país? Mientras cada día se destapan más casos de corrupción en los que están implicados... ¿Será verdad que se han metido en política para enriquecerse como confesó Zaplana?

Un abrazo.

dilluns, 20 d’octubre del 2014

La Croada dels infants --- La Cruzada de los niños

[Entrada 71]

La Croada dels infants


L'any 1212, després de la quarta croada, 40.000 nens marxant per les ribes del Rin i del Loira, vestits amb parracs, arrossegant-se descalços pels Alps coberts de neu. Van arribar a la costa mediterrània exhausts: els van carregar en vaixells sospitosos i van acabar servint d'esclaus en mercats de l'Àfrica del Nord.

Un infant va començar a predicar assegurant que havia vist Jesús, que li havia demanat que encapçalés la propera Croada. A través d'una sèrie d'esdeveniments portentosos i miracles va aconseguir una considerable quantitat de seguidors, i els va conduir cap al sud, en direcció a la Mediterrània, on es diu que creia que el mar s'obriria a la seva arribada, de manera que poguessin continuar fins a Jerusalem. Dos mercaders els aconsegueixen set vaixells, en els quals embarquen tants infants com poden, s'assegura que més de 7.000. Una tempesta va enfonsar dos del vaixells prop de a l'illa de San Pere durant una tempesta i van morir al voltant de 2.000 d'aquests infants. Els altres, els que van arribar vius, van ser venuts com a esclaus a Tunisià. S'assegura que 400 d'ells varen caure en mans d'un mateix amo que els va permetre conservar la seva religió. Fins aquí la versió tradicional o llegenda.

Segons les investigacions modernes sembla que hi va haver dos moviments el 1212 tant a França com a Alemanya. Les similituds d'ambdós van permetre als cronistes agrupar-les en una sola llegenda.

En el primer moviment, Nicholas un pastor alemany, va conduir un grup a través dels Alps fins a Itàlia. Al voltant de 7.000 homes van arribar a Gènova a l'agost. Malgrat això, els seus plans no van fructificar, car les aigües no es van obrir al seu pas, i la comitiva es va desbandar. Alguns van fer cap a casa, uns altres van anar a Roma, i la resta podria haver seguit el curs del Roine fins a Marsella.

El segon moviment va ser liderat per un «noi pastor» anomenat "Stephen de Cloyes" que va assegurar que portava una carta de Jesús per al rei de França. Va atreure a un grup de 30.000 individus, amb els quals va anar fins a Saint Denis, on es va dir que va fer miracles. La gernació va ser retornada a casa.

Les investigacions recents suggereixen que els participants no eren nens, o en tot cas no tan joves. A principis del segle XIII, grups de rodamons van començar a vagar per Europa. Eren gent desplaçada pels canvis econòmics, que van forçar a molts camperols pobres a vendre les seves terres. Aquests grups eren anomenats pueri (del llatí «infants») en sentit ampli, de la mateixa manera que els pagesos de les àrees rurals dels Estats Units són anomenats «nois del camp».

Trenta anys més tard, els cronistes, que van tenir notícia d'aquestes processons, van traduir "pueri" per "infants". Així va néixer la Croada dels Infants. La història resultant il·lustra com d'arrelat estava el concepte de croada en aquell temps; els cronistes van assumir que els "pueri" havien d'haver estat croats que havien de conquerir Jerusalem amb la força de la seva fe i no per les armes.

En realitat és un exemple del que poden arribar a deformar uns fets les cròniques escrites.

Una abraçada.






La Cruzada de los niños


El año 1212, después de la cuarta cruzada, 40.000 niños andando pore las orillas del Rin y del Loira, vestidos con harapos, arrastrándose descalzos por los Alpes cubiertos de nieve. Llegaron a la costa mediterránea exhaustos: los cargaron en barcos sospechosos y acabaron sirviendo de esclavos en mercados del Norte de África.

Un niño comenzó a predicar asegurando que había visto a Jesús, que le había pedido que encabezara la próxima Cruzada. A través de una serie de acontecimientos portentosos y milagros consiguió una considerable cantidad de seguidores, y los condujo hacia el sur, en dirección al Mediterráneo, donde se dice que creía que el mar se abriría a su llegada, de modo que pudieran continuar hasta Jerusalén. Dos mercaderes les consiguen siete barcos, en los que embarcan tantos niños como pueden, se asegura que más de 7.000. Una tormenta hundió dos del barcos cerca de la isla de San Pedro durante una tormenta y murieron alrededor de 2.000 de esos niños. Los otros, los que llegaron vivos, fueron vendidos como esclavos en Tunez. Se asegura que 400 de ellos cayeron en manos de un mismo dueño que les permitió conservar su religión. Hasta aquí la versión tradicional o leyenda.

Según las investigaciones modernas parece que hubo dos movimientos en 1212 tanto en Francia como en Alemania. Las similitudes de ambos permitieron a los cronistas agruparlos en una sola leyenda.

En el primer movimiento, Nicholas un pastor alemán, condujo un grupo a través de los Alpes hasta Italia. Alrededor de 7.000 hombres llegaron a Génova en agosto. Sin embargo, sus planes no fructificaron, puesto que las aguas no se abrieron a su paso, y la comitiva se desbandó. Algunos volvieron a sus casas, otros fueron a Roma, y el resto podría haber seguido el curso del Ródano hasta Marsella.

El segundo movimiento fue liderado por un «chico pastor» llamado "Stephen de Cloyes" que aseguró que llevaba una carta de Jesús para el rey de Francia. Atrajo a un grupo de 30.000 individuos, con los que fue hasta Saint Denis, donde se dijo que hizo milagros. La multitud fue devuelta a su casa.

Las investigaciones recientes sugieren que los participantes no eran niños, o en todo caso no tan jóvenes. A principios del siglo XIII, grupos de vagabundos empezaron a vagar por Europa. Eran gente desplazada por los cambios económicos, que forzaron a muchos campesinos pobres a vender sus tierras. Esos grupos eran llamados pueri (del latín «niños») en sentido amplio, del mismo modo que los agricultores de las áreas rurales de los Estados Unidos son llamados «chicos del campo».

Treinta años más tarde, los cronistas, que supieron de esas procesiones, tradujeron "pueri" por "niños". Así nació la Cruzada de los Niños. La historia resultante ilustra como de arraigado estaba el concepto de cruzada en aquel tiempo; los cronistas asumieron que los "pueri" debían haber sido cruzados que habían de conquistar Jerusalén con la fuerza de su fe y no por las armas.

En realidad es un ejemplo de lo que pueden llegar a deformar unos hechos las crónicas escritas.

Un abrazo.

dijous, 16 d’octubre del 2014

Thomas Piketty

[Entrada 70]
Scott Buker

Thomas Piketty


Thomas Piketty és un economista francès especialitzat en l'estudi de la desigualtat econòmica i la distribució de la riquesa. Ha estat director d'estudis a l'École des hautes études en sciences sociales (EHESS) (París), i el president Associat de l'École d'économie de Paris. Evidentment parlar d'aquest home vol dir parlar de economia a un nivell seriós el que fa que el que segueix en aquest text us pugui resultar pesat com una llosa.

En la seva darrera obra, El capital al segle XXI assenyala el període 1932-1980 com a excepcional en establir la tributació progressiva, implantació del keynesianisme per part Roosevelt amb el seu New deal i que va arribar a Europa junt amb el pla Marshall després de la segona guerra mundial, va permetre mantenir la demanda i no va impedir el creixement que es va mantenir fins 1980, que és quan es confirma la fi del keynesianisme i la forta implantació del neoliberalisme. Els governs de Margaret Thatcher (1979-1990), a la Gran Bretanya, i de Ronald Reagan (1981-1989), als Estats Units, van recuperar les velles idees liberals i les van aplicar a l’economia domèstica. Justament al 1982 moria Bréjnev i deixava la URSS en una crisi profunda de la que no es va aixecar i que la va dur a la seva dissolució el 1991, fet que va marcar el final de la guerra freda.

Scott Buker
En el llibre Piketty sosté que quan la taxa d'acumulació de capital creix més ràpid que l'economia, llavors la desigualtat augmenta. L'autor proposa, per evitar el que s'anomena un capitalisme patrimonial, els impostos progressius i un impost mundial sobre la riquesa per tal d'ajudar a resoldre el problema actual de l'augment de la desigualtat, iniciat al 1980 i que ens ha situat a l'actualitat als nivells de desigualtat dels anys 20 i 30 del segle XX.

La tesi de Piketty confirma que el capitalisme de lliure mercat, quan no intervé l'Estat per redistribuir la riquesa, produeix oligarquies antidemocràtiques i, per descomptat, desigualtat.

Tot plegat no vol dir que jo combregui totalment amb les idees del Sr. Piketty, però sí amb la seva visió dels fets econòmics que acompanyen la història d'Occident de la darrera centúria i de tota la meva vida.

Una abraçada.





Scott Buker

Thomas Piketty


Thomas Piketty es un economista francés especializado en el estudio de la desigualdad económica y la distribución de la riqueza. Ha sido director de estudios en la École des hautes études en sciences sociales (EHESS) (París), y el presidente Asociado de École d'économie de Paris. Evidentemente hablar de este hombre es hablar de economía a un nivel serio lo que hace que lo que sigue en este texto os pueda resultar pesado como una losa.

En su última obra, El capital en el siglo XXI señala el periodo 1932-1980 como excepcional al establecer la tributación progresiva, implantación del keynesianismo por parte Roosevelt con su New deal y que llegó a Europa junto con el plan Marshall después de la segunda guerra mundial, permitió mantener la demanda y no impidió el crecimiento que se mantuvo hasta 1980, que es cuando se confirma el fin del keynesianismo y la fuerte implantación del neoliberalismo. Los gobiernos de Margaret Thatcher (1979-1990), en Gran Bretaña, y de Ronald Reagan (1981-1989), en Estados Unidos, recuperaron las viejas ideas liberales y las aplicaron a la economía doméstica. Justamente en 1982 moría Breznev y dejaba la URSS en una crisis profunda de la que no se levantó y que la llevó a su disolución en 1991, hecho que marcó el final de la guerra fría.

Scott Buker
En el libro Piketty sostiene que cuando la tasa de acumulación de capital crece más rápido que la economía, entonces la desigualdad aumenta. El autor propone, para evitar lo que se llama un capitalismo patrimonial, los impuestos progresivos y un impuesto mundial sobre la riqueza para ayudar a resolver el problema actual del aumento de la desigualdad, iniciado en 1980 y que nos ha situado en la actualidad en los niveles de desigualdad de los años 20 i 30 del siglo XX.

La tesis de Piketty confirma que el capitalismo de libre mercado, cuando no interviene el Estado para redistribuir la riqueza, produce oligarquías antidemocráticas y, por supuesto, desigualdad.

Eso no significa que yo comulgue totalmente con las ideas del Sr. Piketty, pero sí con su visión de los hechos económicos que acompañan la historia de Occidente de la última centuria y de toda mi vida.

Un abrazo.

diumenge, 12 d’octubre del 2014

Salón Erótico de Barcelona klik-klik

[Entrada 69]


Salón Erótico de Barcelona klik-klik


Vull dedicar la entrada número 69 d'aquest blog a un tema que li faci els honors en aquest gloriós número, per això parlaré una mica d'aquest saló que ja fa una colla d'anys se celebra a Barcelona.

El d'enguany es va celebrar fa pocs dies (del 2 al 5 d'octubre) a un nou espai, el Pabelló Olímpic de la Vall d'Hebron. Una de les seccions d'aquest saló s'anomena Locura gay que aquest any presentava dues gran estrelles de Belami: Adam Archuleta i Marc Ruffalo. (les fotos d'aquest post son de l'Adam.) Però de fet presentava fins a 11 artistes del porno gay. Teniu tota la informació al seu web: SEB Klik-Klik —LocuraGay.
No explicaré la meva experiència privada en aquest saló, ja que els que encara estem a l'armari no podem explicar tot el que fem o vivim... Ara, això sí, us puc garantir que aquests nois de Belami son una preciositat... Hmmmmm.
A la televisió van assegurar que el que havia tingut més èxit van ser les sessions de sexe en directe, cosa que puc corroborar.
Una abraçada.






Salón Erótico de Barcelona klik-klik


Quiero dedicar la entrada número 69 de este blog a un tema que le haga los honores a este glorioso número, por eso hablaré un poco de este salón que ya hace unos años se celebra en Barcelona.

El de este año se celebró hace pocos días (del 2 al 5 de octubre) en un nuevo espacio, el Pabellón Olímpico de la Vall d'Hebron. Una de las secciones de este salón se llama Locura gay que este año presentaba dos grandes estrellas de Belami: Adam Archuleta y Marc Ruffalo. (las fotos de este post son de Adam.) Pero de hecho presentaba hasta 11 artistas del porno gay. Tenéis toda la información en su web: SEB Klik-Klik —LocuraGay.

No contaré mi experiencia privada en este salón, ya que los que todavía estamos en el armario no podemos explicar todo lo que hacemos o vivimos... Pero, eso sí, os puedo garantizar que estos chicos de Belami son una preciosidad... Hmmmmm.

En la televisión aseguraron que lo que había tenido más éxito fueron las sesiones de sexo en directo, cosa que puedo corroborar.

Un abrazo.

dimecres, 8 d’octubre del 2014

Frau Fiscal --- Fraude Fiscal

[Entrada 68]

Frau Fiscal


Hi ha temes com la corrupció i el frau fiscal, en què el meu país s'assembla més al que despectivament es coneix com a una república bananera, que a una democràcia parlamentària europea, tot i que hi ha altres països, i en podria citar més d'un al mateix entorn europeu, on em sembla que les coses no van gaire millor.
Amb els diners defraudats a Hisenda cada any (59.500 milions d'euros, segons Gestha) es podria sufragar tota la despesa sanitària a Espanya (57.000 milions), incloent administració central i comunitats autònomes, segons va denunciar hui Oxfam Intermón [...]
[Publicat a Vilaweb: Oxfam Intermón reclama mesures decidides contra l'evasió i elusió fiscal i demana als ciutadans que es mobilitzen]
A l'article de Vilaweb també s'asegura que "s'estima que el 72% dels impostos no pagats corresponen a grans fortunes i grans empreses". Mentrestant el ministeri està concentrat a perseguir el frau de les PIME, autònoms i particulars on només hi ha un 28% del problema. I algunes veus asseguren que especialment centren els esforços a Catalunya on hi ha el major nombre d'inspeccions per part del ministeri.
Si es fes un esforç per equiparar al nivell dels països del nostre entorn en lluita contra el frau fiscal, es podrien recaptar 25.500 milions d'euros addicionals, 18.300 d'ells provinents de grans fortunes i grans empreses.
[S'afirma al mateix article.]
Només amb la lluita per acabar amb el frau fiscal i per eradicar la corrupció hi ha molt per fer en aquestes terres que habito.

Una abraçada.






Fraude Fiscal


Hay temas como la corrupción y el fraude fiscal, en que mi país se parece más a lo que despectivamente se conoce como una república bananera, que a una democracia parlamentaria europea, aunque hay otros países, y podría citar más de uno en el mismo entorno europeo, donde me parece que las cosas no van mucho mejor.
Con el dinero defraudado a Hacienda cada año (59.500 millones de euros, según Gestha) se podría sufragar todo el gasto sanitario en España (57.000 millones), incluyendo administración central y comunidades autónomas, según denunció hoy Oxfam Intermón [...]
[Publicado en Vilaweb: Oxfam Intermón reclama mesures decidides contra l'evasió i elusió fiscal i demana als ciutadans que es mobilitzen (Oxfam Intermón reclama medidas decididas contra la evasión y elusión fiscal y pide a los ciudadanos que se movilicen)]
En el artículo de Vilaweb también se asegura que "se estima que el 72% de los impuestos no pagados corresponden a grandes fortunas y grandes empresas". Mientras el ministerio está concentrado en perseguir el fraude de las PYME, autónomos y particulares donde solo hay un 28% del problema. Y algunas voces aseguran que especialmente centran los esfuerzos en Cataluña donde hay el mayor número de inspecciones por parte del ministerio.
Si se hiciera un esfuerzo para equiparar al nivel de los países de nuestro entorno en lucha contra el fraude fiscal, se podrían recaudar 25.500 millones de euros adicionales, 18.300 de ellos provenientes de grandes fortunas y grandes empresas.
[Se afirma en el mismo artículo.]
Sólo con la lucha para acabar con el fraude fiscal y para erradicar la corrupción hay mucho por hacer en estas tierras que habito.

Un abrazo.

divendres, 3 d’octubre del 2014

Llei contra l'homofòbia --- Ley contra la homofobia

[Entrada 67]

Llei contra l'homofòbia


Sóc conscient que una llei no canvia res, sinó que és la voluntat de la gent la que fa canviar les coses. Però d'una banda una llei aprovada amb una ampla majoria democràtica dóna idea de la voluntat dels qui l'han votada i a més és una eina que afavoreix determinades actituds. I això és el que vull compartir amb vosaltres la voluntat dels qui han afavorit aquesta llei i l'eina de la que disposem a partir d'avui per lluitar contra l'homofòbia i afavorir la igualtat, especialment als centres docents, de les diferents opcions sexuals. Heus aquí la notícia:
Dijous, 2 d'octubre de 2014. Aplaudiments al saló de sessions [del Parlament de Catalunya] després de l'aprovació de la llei contra l'homofòbia.

El ple ha aprovat aquest matí la llei de drets de persones gais i lesbianes i contra l'homofòbia, amb els vots a favor de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA, C's i la CUP [108 vots d'un parlament que té 135 diputats] i el vot en contra del PPC i, en diversos punts, dels diputats d'UDC.
[...]
La llei de drets de gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals i per l'eradicació de l'homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia, impulsada conjuntament per ERC, el PSC, ICV-EUiA i la CUP, té per objectiu garantir els drets d'aquestes persones, eradicar les situacions de discriminació i violència, i facilitar la participació i la representació de totes elles en tots els àmbits de la vida social.

Entre altres punts, protegeix la integritat, la dignitat i la llibertat d'aquests col·lectius; crea el consell nacional de lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals com a òrgan consultiu de les administracions, un òrgan per coordinar l'execució de les polítiques adreçades al col·lectiu, i un servei d'atenció integral per respondre a situacions de violència i discriminació; i també potencia les polítiques de lluita contra la discriminació a les escoles regulant, entre d'altres, que els materials escolars tinguin en compte les diverses orientacions sexuals.

Entre les principals novetats, hi ha la inversió de la càrrega de la prova ─és a dir, que en un possible cas de discriminació per raó d'orientació sexual correspon a la part demandada demostrar que no ha discriminat─ i l'establiment d'un règim d'infraccions i sancions per a casos com l'assetjament o el comportament agressiu cap als membres d'aquests col·lectius, o la utilització d'expressions vexatòries.

http://www.parlament.cat/web/actualitat/noticies?p_id=158347434
Segons he llegit, aquesta llei situa a Catalunya, junt amb Argentina, al front de la lluita contra la homofobia.

Una abraçada.






Ley contra la homofobia


Soy consciente de que una ley no cambia nada, sino que es la voluntad de la gente la que hace cambiar las cosas. Pero por un lado una ley aprobada con una amplia mayoría democrática da idea de la voluntad de los que la han votado y además es una herramienta que favorece determinadas actitudes. Y eso es lo que quiero compartir con vosotros la voluntad de quienes han favorecido esta ley y la herramienta de la que disponemos a partir de hoy para luchar contra la homofobia y favorecer la igualdad, especialmente en los centros docentes, de las diferentes opciones sexuales. He aquí la noticia:
Jueves, 2 de octubre de 2014. Aplausos en el salón de sesiones [del Parlamento de Cataluña] después de la aprobación de la ley contra la homofobia.

El pleno ha aprobado esta mañana la ley de derechos de personas gays y lesbianas y contra la homofobia, con los votos a favor de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA, C's y la CUP [108 votos de un parlamento que tiene 135 diputados] y el voto en contra del PPC y, en varios puntos, los diputados de UDC.
[...]
La ley de derechos de gays, lesbianas, bisexuales y transexuales y por la erradicación de la homofobia, la lesbofobia y la transfobia, impulsada conjuntamente por ERC, PSC, ICV-EUiA y la CUP, tiene por objetivo garantizar los derechos de estas personas, erradicar las situaciones de discriminación y violencia, y facilitar la participación y la representación de todas ellas en todos los ámbitos de la vida social.

Entre otros puntos, protege la integridad, la dignidad y la libertad de estos colectivos; crea el consejo nacional de lesbianas, gays, bisexuales, transexuales e intersexuales como órgano consultivo de las administraciones, un órgano para coordinar la ejecución de las políticas dirigidas al colectivo, y un servicio de atención integral para responder a situaciones de violencia y discriminación; y también potencia las políticas de lucha contra la discriminación en las escuelas regulando, entre otros, que los materiales escolares tengan en cuenta las diversas orientaciones sexuales.

Entre las principales novedades, está la inversión de la carga de la prueba ─és decir, que en un posible caso de discriminación por razón de orientación sexual corresponde a la parte demandada demostrar que no ha discriminat─ y el establecimiento de un régimen de infracciones y sanciones para casos como el acoso o el comportamiento agresivo hacia los miembros de estos colectivos, o la utilización de expresiones vejatorias.

http://www.parlament.cat/web/actualitat/noticies?p_id=158347434
Según he leído, esta ley sitúa a Cataluña, junto con Argentina, al frente de la lucha contra la homofobia.

Un abrazo.