Avís | Aviso

Avís | Aviso
=> Versió en català (la primera part de l'entrada)
=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dilluns, 24 de juliol de 2017

Democràcia a l'espanyola --- Democracia a la española

[Entrada 179]

Democràcia a l'espanyola


Avui us presento un documental que parla de corrupció, però en aquest cas es tracta d'un altre tipus de corrupció, ja que no es tracta d'apoderar-se dels diners d'altres de formes més o menys fraudulentes o delictives, sinó abordar la política de manera deshonesta. El documental du per títol 'La Cloacas de Interior', està dirigit per Jaume Roures i produït per Mediapro. És un documental d'investigació desenvolupat a partir de la trama revelada el juny de 2016 sobre l'ús partidista del Ministeri de l'Interior durant el mandat de Jorge Fernández Díaz per perjudicar i incriminar els independentistes catalans. Segons alguns mitjans TV3 va aconseguir una audiència estratosfèrica amb 'La Cloacas de Interior', tot i que el documental només va ser visible en el territori català i el de les Illes Balears on també és visible TV3 (Televisió de Catalunya). Les emissions per Internet, que normalment permeten veure les que es produeixen en directe, van ser tallades fora d'aquests àmbits territorial.

En http://www.publico.es es diu:
'Las Cloacas de Interior' va ser estrenat el passat 29 de juny en una sala de Barcelona amb gran èxit de públic i crítica. Uns dies després, el 6 de juliol, s'estrenava a Madrid també amb gran expectació en una abarrotada sala de Cinesa Proyecciones al carrer Fuencarral de Madrid.

Malgrat les bones crítiques, i tot i la càrrega de profunditat que suposa aquest treball, només TV3 i Euskal Irrati Telebista (EITB), la televisió basca, han apostat per emetre aquest documental. Cap cadena de televisió d'àmbit nacional [espanyol] ha volgut emetre aquest treball.
Pot ser que les televisions d'àmbit estatal s'hagin negat a emetre'l per les raons que addueix Alberto Rey en el seu article publicat pel diari "El Mundo":'
'Las Cloacas de Interior' és un mal documental. És antitelevisió. És tenir un material en brut potent i no saber (o no voler) donar-li forma. És a llançar la pedra i amagar la mà.
Encara que personalment no crec que les coses vagin per aquí, ja que "El Mundo" és un diari que defineix la seva línia editorial com a liberal. És habitualment crític amb el PSOE i els nacionalismes perifèrics i pròxim (sobretot en política espanyola) al PP, encara que es mostra allunyat de principis purament conservadors. Més aviat m'inclino a creure que són els poders fàctics que controlen aquests mitjans qui han impedit que les cadenes de televisió d'àmbit nacional (espanyol) hagin "volgut" emetre aquest treball.

Aquí us el deixo, ja em direu que us sembla. (https://www.youtube.com/watch?v=j6W58CnQQNs)


Aprofito per anunciar que me'n vaig de vacances, així que pot ser que trigui a publicar un nou text, ja que no penso fer-ho fins a la meva tornada.

Una abraçada.








Democracia a la española


Hoy os presento un documental que habla de corrupción, pero en este caso se trata de de otro tipo de corrupción, ya que no se trata de hacerse con el dinero de otros de formas más o menos fraudulentas o delictivas, sino abordar la política de forma deshonesta. El documental lleva por título 'La Cloacas de Interior', está dirigido por Jaume Roures y producido por Mediapro. Es un documental de investigación desarrollado a partir de la trama revelada en junio de 2016 sobre el uso partidista del Ministerio del Interior durante el mandato de Jorge Fernández Díaz para perjudicar e incriminar a los independentistas catalanes. Según algunos medios TV3 consiguió una audiencia estratosférica con 'Las cloacas de Interior', aunque el documental solo fue visible en el territorio catalán y el de las Islas Baleares donde también es visible TV3 (la Televisión de Cataluña). Las emisiones por Internet, que normalmente permiten ver las que se producen en directo, fueron cortadas fuera de esos ámbitos territoriales.

En http://www.publico.es se dice:
'Las Cloacas de Interior' fue estrenado el pasado 29 de junio en una sala de Barcelona con gran éxito de público y crítica. Unos días después, el 6 de julio, se estrenaba en Madrid también con gran expectación en una abarrotada sala de Cinesa Proyecciones en la calle Fuencarral de Madrid.

Pese a las buenas críticas, y pese a la carga de profundidad que supone este trabajo, sólo TV3 y Euskal Irrati Telebista (EITB), la televisión vasca, han apostado por emitir este documental. Ninguna cadena de televisión de ámbito nacional [español] ha querido emitir este trabajo.
Puede que las televisiones de ámbito estatal se hayan negado a emitirlo por las razones que aduce Alberto Rey en su artículo publicado por el diario "El Mundo":
'Las Cloacas de Interior' es un mal documental. Es antitelevisión. Es tener un material en bruto potente y no saber (o no querer) darle forma. Es lanzar la piedra y esconder la mano.
Aunque personalmente no creo que la cosas vayan por ahí, ya que "El Mundo" es un diario que define su línea editorial como liberal. Es habitualmente crítico con el PSOE y los nacionalismos periféricos y próximo (sobre todo en política española) al PP, aunque se muestra alejado de principios puramente conservadores. Más bien me inclino a creer que son los poderes facticos que controlan esos medios quienes han impedido que las cadenas de televisión de ámbito nacional (español) hayan "querido" emitir este trabajo.

Aquí os lo dejo, ya me direis que os parece. (https://www.youtube.com/watch?v=j6W58CnQQNs)


Aprovecho para anunciar que me voy de vacaciones, así que puede que tarde en publicar un nuevo texto, ya que no pienso hacerlo hasta mi vuelta.

Un abrazo.


dilluns, 17 de juliol de 2017

Cobdícia limitada --- Codicia limitada

[Entrada 178]

Cobdícia limitada


Ignacio Ramonet, Director de Le Monde diplomatique en español, conclou el seu article El gran sueño africano dient: «Los recursos abundan y existen soluciones para erradicar la pobreza en África y en el resto del planeta; falta voluntad política. ¿Cuándo se acabará de admitir que suprimiendo la pobreza y las injusticias, se suprimen las principales causas del terrorismo en el mundo?». Es pot dir més fort, però no més clar.

I, per què no hi ha voluntat política per acabar amb la pobresa, les injustícies, les desigualtats, etc.? Només he trobat una resposta: la cobdícia. Aquesta necessitat innata en els humans d'acumular, de tenir el màxim de béns possible que s'oposa a la solidaritat, al fet de compartir en reciprocitat la qual cosa encara persisteix en els cercles més propers, com és la família, però que cada dia es perd més, com és el cas de les parelles en règim de separació de béns que pretenent evitar els matrimonis de conveniència (o cobdiciosos), fomenten la insolidaritat.

Entenc que la cobdícia deriva de l'instint de supervivència, de no tenir la seguretat que demà podré seguir menjant, dormir protegit, etc. que ens du a la necessitat de guardar, de no malbaratar, i d'acumular. Però també entenc que això està bé quan no perjudica a ningú, quan permet una distribució justa dels recursos, quan es fa de forma compatible amb la solidaritat. Solidaritat que en un principi es limitava al si de la tribu o del clan, i que en lloc d'ampliar-se a tota la humanitat, s'ha reduït en l'àmbit de la família. Família que cada dia és més mínima.

Canviar això, equilibrar la cobdícia amb la solidaritat d'una manera justa, recuperar les societats igualitàries, aconseguir una reciprocitat universal, vol dir carregar-se la civilització tal com l'entenem, entendre que la llibertat ha de ser limitada d'una altra manera. Vol dir, en poques paraules, canviar radicalment de sistema. Un sistema on la cobdícia pugui ser controlada i estar adequadament limitada.

Digueu-me antisistema.

Una abraçada.








Codicia limitada


Ignacio Ramonet, Director de Le Monde diplomatique en español, concluye su artículo El gran sueño africano diciendo: «Los recursos abundan y existen soluciones para erradicar la pobreza en África y en el resto del planeta; falta voluntad política. ¿Cuándo se acabará de admitir que suprimiendo la pobreza y las injusticias, se suprimen las principales causas del terrorismo en el mundo?». Se puede decir más alto, pero no más claro.

Y, ¿por qué no hay voluntad política para acabar con la pobreza, las injusticias, las desigualdades, etc.? Sólo he encontrado una respuesta: La codicia. Esa necesidad innata en los humanos de acumular, de tener el máximo de bienes posible que se opone a la solidaridad, al compartir en reciprocidad lo cual aún persiste en los círculos más cercanos, como es la familia, pero que cada día se pierde más, como es el caso de las parejas en régimen de separación de bienes que pretendiendo evitar los matrimonios de conveniencia (o codiciosos), fomentan la insolidaridad.

Entiendo que la codicia deriva del instinto de supervivencia, de no tener la seguridad de que mañana podré seguir comiendo, dormir protegido, etc. que nos lleva a la necesidad de guardar, de no malgastar, y de acumular. Pero también entiendo que eso está bien cuando no perjudica a nadie, cuando permite una distribución justa de los recursos, cuando se hace de forma compatible con la solidaridad. Solidaridad que en un principio se limitaba al seno de la tribu o del clan, y que en lugar de ampliarse a toda la humanidad, se ha reducido en el ámbito de la familia. Familia que cada día es más mínima.

Cambiar esto, equilibrar la codicia con la solidaridad de una manera justa, recuperar las sociedades igualitarias, conseguir una reciprocidad universal, significa cargarse la civilización tal como la entendemos, entender que la libertad debe ser limitada de otra manera. Quiere decir, en pocas palabras, cambiar radicalmente de sistema. Un sistema donde la codicia pueda ser controlada y estar adecuadamente limitada.

Llamadme antisistema.

Un abrazo.


dilluns, 10 de juliol de 2017

Gerard

[Entrada 177]

Gerard


En Gerard va ser el meu cap durant força anys. Ell va entrar a l'empresa després que jo. Treballava en una altra divisió i les circumstàncies (de fet, va ser l'Expo de Sevilla de 1992) el van dur a cap del nostre departament en relativament poc temps. Va entrar perquè un dels caps de la direcció de l'empresa va ser fitxat per l'Expo i es va endur al seu equip amb ell. Això va afectar de forma directa al nostre departament, ja que bona part d'aquest equip estava en aquell departament.

En Pere, llavors cap de una de les divisions, es va fer càrrec del departament la direcció del qual havia quedat vacant, perquè el cap havia marxat a l'Expo. La vacant que va deixar en Pere la va ocupar en Jordi i van haver de fitxar a en Gerard per ocupar la plaça d'enginyer de telecomunicacions que havia deixat vacant al mateix temps l'Enric, que també havia marxat a Sevilla.

En Gerard que era un home força organitzat, treballador i rigorós. Va ser promocionat en poc temps a cap de la subdivisió perquè, en Lluís, qui l'havia precedit en el càrrec, havia presentat la seva dimissió a en Pere. En Lluís era tècnicament prou competent, però tenia un caràcter tan sorrut que l'incapacitava per gestionar persones. En Gerard ràpidament va fer millorar el funcionament de la subdivisió demostrant la seva capacitat per dirigir.

Uns dos anys després en Jordi va ser cridat a Sevilla per la gent que havia marxat de l'empresa, i en Gerard, que ja tenia un bon prestigi, va ser promocionat a cap de la divisió que havia deixat vacant en Jordi. Llavors vaig començar a relacionar-m'hi, d'una banda per qüestions de feina, però sobretot perquè ell era el primer a arribar cada dia (arribava 30 o 40 minuts abans de l'hora) i jo el segon (uns 10 o 20 minuts després que ell). El que havia començat sent simple "bon dia", perquè passava per la porta del seu despatx sempre oberta, va acabar per ser alguna cosa més. Tant és així, que quan el van fer cap del departament em va demanar, que encara que hagués de fer volta li anés a dir bon dia en arribar.

Va promocionar a cap de departament quan l'Ajuntament va fitxar al cap d'en Pere i en Pere va ser promocionat per ocupar el seu lloc. Llavors en Gerard va ocupar el lloc d'en Pere i va passar a ser el meu cap. Ell va ser qui, anys després, em va promocionar a mi a cap de divisió i un dels que més van confiar en mi.

En Gerard era una persona dedicada a la feina, potser perquè no tenia fills tot i estar casat. Les seves habilitats socials i polítiques eren el seu punt feble. Era un tècnic prou competent i un organitzador excel·lent, però el tema de les relacions humanes no era el seu fort, ja que era extremadament exigent amb si mateix i això o traslladava als altres amb un rigor i una poca flexibilitat que el van fer temut per bona part del departament i per alguns dels alts directius, cosa que no li ho van perdonar i va haver de patir les ires d'alguns d'aquests alts directius i també d'algun dels seus subordinats.

També era un gran fumador. Era dels que desobeïen les prohibicions de la llei antitabac. Malgrat que era molt aprensiu. Recordo com es va preocupar de les meves afeccions cardíaques, i que en algun moment em va semblar més preocupat ell, que jo mateix. Vaig saber que patia d'hipertensió de seguida que la hi van diagnosticar, però ell va continuar fumant i abusant del cafè. Vaig saber per la seva secretaria que havia deixat de prendre la medicació per a la hipertensió perquè li produïa marejos. En vaig parlar amb ell, perquè jo sospitava que era un problema de dosi excessiva i que només era qüestió d'ajustar-la.

Pel Nadal del 2013 vam anar al seu funeral. Em van dir que la causa havia estat un accident cardíac, un infart. Llavors vaig saber per la seva dona, a qui vaig conèixer al tanatori aquell dia, que no havia pres mai més la medicació de la hipertensió després d'aquells primers marejos. Que tampoc s'havia controlat el colesterol tot i tenir-lo per sobre del que era recomanable. A mi em va semblar una forma tan bona com qualsevol altra suïcidar-se, encara que fos de forma indirecta. Sé, pel que el coneixia, que ell sabia a què estava jugant.

Una abraçada.








Gerard


Gerard fue mi jefe durante años. Él entró en la empresa después de que yo. Trabajaba en otra división y las circunstancias (de hecho, fue la Expo de Sevilla de 1992) lo llevaron a jefe de nuestro departamento en relativamente poco tiempo. Entró porque uno de los jefes de la dirección de la empresa fue fichado por la Expo y se llevó a su equipo con él. Esto afectó de forma directa a nuestro departamento, ya que buena parte de este equipo estaba en ese departamento.

Pedro, entonces jefe de una de las divisiones del departamento, se hizo cargo del departamento cuya jefatura había quedado vacante, porque el jefe se había ido a la Expo. La vacante que dejó en Pedro la ocupó Jordi y tuvieron que fichar a Gerard para ocupar la plaza de ingeniero de telecomunicaciones que había dejado vacante al mismo tiempo Enric, que también había ido a Sevilla.

Gerard que era un hombre bastante organizado, trabajador y riguroso. Fue promocionado en poco tiempo a jefe de la subdivisión porque, Lluís, quien le había precedido en el cargo, había presentado su dimisión a Pedro. Lluís era técnicamente bastante competente, pero tenía un carácter tan hosco que la incapacitaba para gestionar personas. Gerard rápidamente consiguió mejorar el funcionamiento de la subdivisión demostrando su capacidad para dirigir.

Unos dos años después Jordi fue llamado a Sevilla por la gente que se había marchado de la empresa, y Gerard, que ya tenía un buen prestigio, fue promocionado a jefe de la división que había dejado vacante en Jordi. Entonces empecé a relacionarme con él, por un lado por cuestiones de trabajo, pero sobre todo porque él era el primero en llegar cada día (llegaba 30 o 40 minutos antes de la hora) y yo el segundo (unos 10 o 20 minutos después de que él). Lo que había comenzado siendo simple "buenos días", porque pasaba por la puerta de su despacho siempre abierta, acabó por ser algo más. Tanto es así, que cuando lo hicieron jefe del departamento me pidió, que aunque tuviera que dar vuelta le fuera a dar los buenos días al llegar.

Promocionó a jefe de departamento cuando el Ayuntamiento fichó al jefe de Pedro y Pedro fue promocionado para ocupar su lugar. Entonces Gerard ocupó el lugar de Pedro y pasó a ser mi jefe. Él fue quien, años después, me promocionó a mí como jefe de división y uno de los que más confiaron en mí.

Gerard era una persona dedicada al trabajo, tal vez porque no tenía hijos a pesar de estar casado. Sus habilidades sociales y políticas eran su punto débil. Era un técnico bastante competente y un organizador excelente, pero el tema de las relaciones humanas no era su fuerte, ya que era extremadamente exigente consigo mismo y eso o trasladaba a otros con un rigor y una poca flexibilidad que le hicieron temido por buena parte del departamento y por algunos de los altos directivos, lo que no le perdonaron y tuvo que sufrir las iras de algunos de estos altos directivos y también de alguno de sus subordinados.

También era un gran fumador. Era de los que desobedecían las prohibiciones de la ley antitabaco. A pesar de que era muy aprensivo. Recuerdo como se preocupó de mis afecciones cardíacas, y que en algún momento me pareció más preocupado él, que yo mismo. Supe que sufría de hipertensión enseguida que se la diagnosticaron, pero él continuó fumando y abusando del café. Supe por su secretaría que había dejado de tomar la medicación para la hipertensión que le producía mareos. En hablé con él, porque yo sospechaba que era un problema de dosis excesiva y que sólo era cuestión de ajustarla.

En Navidad de 2013 fuimos a su funeral. Me dijeron que la causa había sido un accidente cardíaco, un infarto. Entonces supe por su mujer, a quien conocí en el tanatorio ese día, que no había tomado nunca más la medicación de la hipertensión después de aquellos primeros mareos. Que tampoco se había controlado el colesterol a pesar de tenerlo por encima de lo que era recomendable. A mí me pareció una forma tan buena como cualquier otra suicidarse, aunque fuera de forma indirecta. Sé, por lo que lo conocía, que él sabía a qué estaba jugando.

Un abrazo.


dilluns, 3 de juliol de 2017

El coneixement --- El conocimiento

[Entrada 176]

El coneixement


A la Gran Enciclopèdia catalana hi diu que el coneixement ha estat objecte d’estudi filosòfic ja des de temps antic, aquest estudi restava sempre subordinat al que hom anomena qüestions ontològiques. El problema del coneixement esdevé central en la reflexió filosòfica a partir de la modernitat (amb el plantejament de les qüestions del mètode), però només a partir de Kant assoleix la gnoseologia —coneguda també amb els noms de crítica, teoria del coneixement i epistemologia— l’estatut de veritable disciplina filosòfica. La gnoseologia és difícilment separable de l’ontologia i àdhuc de la lògica, bé que cadascuna d’aquestes disciplines pugui ésser establerta, en la seva peculiaritat, com a entitat independent.

La versió catalana de la Wikipedia planteja un seguit de possibles actituds davant el coneixement: dogmatisme, escepticisme, criticisme, relativisme, perspectivisme, racionalisme, empirisme, constructivisme, i materialisme dialèctic. Crec que el món de la ciència es mou prop del constructivisme, ja que construeix teories basades en l'experimentació i intenta corroborar-les amb nous experiments. Per exemple, la famosa teoria de la relativitat d'Einstein, que té com a hipòtesi que la velocitat de la llum és el límit el la velocitat de desplaçament de la matèria, no és més que això, una teoria, ja que encara no ha estat corroborada del tot. Una de les raons és que encara no s'ha pogut establir amb certesa que la velocitat de la llum sigui el límit de la velocitat de moviment de la matèria.

Sembla força clar que la capacitat de coneixement de la persona és limitada, que una persona no pot arribar a saber-ho tot. El dubte —encara viu— és si la humanitat com a col·lectiu podrà aconseguir-ho.

Fa poc vaig tenir la sort de poder visitar uns laboratoris singulars on s'està investigant coses com els neutrins, la matèria fosca, l'antimatèria i altres coses que s'allunyen de les meves àrees de coneixement. Allà, entre altres coses, ens van dir que s'estima que el coneixement humà només controla completament un 5% de la naturalesa de l'univers, que hi ha un 30% d'aspectes que es coneixen parcialment i que es desconeix completament el 65% restant... Arribarem mai al 100%? Disposem de capacitat per assolir-ho? Disposarem de temps?

Sens dubte hem estat capaços d'anar superant, a poc a poc, les limitacions físiques que impedeixen la percepció de la composició de la matèria, ja que hem estat capaços d'anar trobant les partícules i subpartícules cada cop més petites que la componen. La pregunta és si podrem superar totes les nostres limitacions i arribar, per exemple, a trobar els possibles límits de l'univers. O si podrem arribar a descobrir o descastar els possibles universos paral·lels.

A més, creiem que el sol té una vida limitada, que tard o d'hora s'apagarà destruint la terra en la seva agonia. Haurem arribat en aquest 100% abans que això passi? Existirà la humanitat en aquell moment o s'haurà extingit abans? Podrà trobar-se la forma de traslladar-se i colonitzar un altre planeta habitable abans que això passi?

Són moltes les coses que no sabem, que de moment ignorem si les podrem saber, i que és possible que no arribem a saber mai, és a dir, que estem immersos en un mar d'incerteses. Malgrat tot, la humanitat no ha renunciat a seguir ampliant el seu coneixement.

Una abraçada.








El conocimiento


En la Gran Enciclopedia catalana se dice que el conocimiento ha sido objeto de estudio filosófico desde antiguo, ese estudio estaba siempre subordinado a lo que se llama cuestiones ontológicas. El problema del conocimiento pasa a ser central en la reflexión filosófica a partir de la modernidad (con el planteamiento de las cuestiones del método), pero sólo a partir de Kant logra la gnoseología —conocida también con los nombres de teoría del conocimiento y etimología— el estatus de verdadera disciplina filosófica. La gnoseología es difícilmente separable de la ontología y aun de la lógica, aunque cada una de estas disciplinas pueda ser establecida, en su peculiaridad, como entidad independiente.

La versión catalana de la Wikipedia plantea una serie de posibles actitudes ante el conocimiento: dogmatismo, escepticismo, criticismo, relativismo, perspectivismo, racionalismo, empirismo, constructivismo, y materialismo dialéctico. Creo que el mundo de la ciencia se mueve cerca del constructivismo, ya que construye teorías basadas en la experimentación e intenta corroborarlas con nuevos experimentos. Por ejemplo, la famosa teoría de la relatividad de Einstein, que tiene como hipótesis que la velocidad de la luz es el límite para la velocidad de desplazamiento de la materia, no es más que eso, una teoría, ya que todavía no ha sido corroborada por completo. Una de las razones es que aún no se ha podido establecer con certeza que la velocidad de la luz sea el límite de la velocidad de movimiento de la materia.

Parece bastante claro que la capacidad de conocimiento de la persona es limitada, que una persona no puede llegar a saber todo. La duda —aún viva— es si la humanidad como colectivo podrá conseguirlo.

Hace poco tuve la suerte de poder visitar unos laboratorios singulares donde se está investigando cosas como los neutrinos, la materia oscura, la antimateria y otras cosas que se alejan de mis áreas de conocimiento. Allí, entre otras cosas, nos dijeron que se estima que el conocimiento humano sólo controla completamente un 5% de la naturaleza del universo, que hay un 30% de aspectos que se conocen parcialmente y que se desconoce completamente el 65% restante... ¿Llegaremos nunca al 100%? ¿Disponemos de capacidad para lograrlo? ¿Dispondremos de tiempo?

Sin duda hemos sido capaces de ir superando, poco a poco, las limitaciones físicas que impiden la percepción de la composición de la materia, ya que hemos sido capaces de ir encontrando las partículas y subpartículas cada vez más pequeñas que la componen. La pregunta es si podremos superar todas nuestras limitaciones y llegar, por ejemplo, a encontrar los posibles límites del universo. O si podremos llegar a descubrir o descastar los posibles universos paralelos.

Además, creemos que el sol tiene una vida limitada, que tarde o temprano se apagará destruyendo la tierra en su agonía. ¿Habremos llegado en ese 100% antes de que esto suceda? ¿Existirá la humanidad en ese momento o se habrá extinguido antes? ¿Podrá encontrarse la forma de trasladarse y colonizar otro planeta habitable antes de que esto suceda?

Son muchas las cosas que no sabemos, que de momento ignoramos si las podremos saber, y que es posible que no lleguemos a saber nunca, es decir, que estamos inmersos en un mar de incertidumbres. A pesar de todo, la humanidad no ha renunciado a seguir ampliando su conocimiento.

Un abrazo.


diumenge, 25 de juny de 2017

Clamar en el desert --- Clamar en el desierto

[Entrada 175]

Clamar en el desert


Jo sóc la veu que clama en el desert [Jo 1, 23] deia l'evangelista Joan. Una bonica imatge per dir que ningú m'escolta. A casa meva d'això en deiem "parlar a la paret". Moltes vegades tinc la sensació de parlar a la paret, de clamar en el desert i de fet em sembla que no és fals del tot.

De fet, també hi ha un adagi que diu que no hi ha més cec que qui no hi vol veure, ni més sort que qui no hi vol sentir. Aquest adagi ens ve a dir que ens tanquem en el nostre pensament, i no escoltem en aquells que aporten idees diferents de les nostres, que s'hi oposen o que les afebleixen. Per això, quan un expressa una determinada idea, és aplaudit per aquells que hi estan d'acord, perquè ja la tenien en el pensament, però generalment no aporta res en aquells que hi estaven en desacord, perquè en el seu pensament la rebutgen, i s'esforcen a buscar arguments per reforçar el seu rebuig. Per això expressar aquestes idees és com clamar al desert, no fas canviar a ningú de pensament, l'única cosa que s'aconsegueix és reforçar el pensament tant dels que hi estan d'acord que assumiran els arguments aportats, com els dels que hi estan en contra que els rebutjaran donant-los per invàlids.

Tradicionalment, i no parlo de fa molts anys, perquè són coses que estan passant ara, s'ha assumit que, en general, no es pot fer canviar el pensament dels adults. Ni tan sols la por i el terror, anul·la les idees d'aquests adults, que poden callar més o menys temps, però aquelles idees no desitjades acaben ressorgint. Per això se'ls elimina. I això s'ha fet de maneres més o menys brutals (tirant-los al mar des d'un avió) o amb formes dotades d'una aparent legitimitat (com els tribunals de la inquisició o altres tribunals ideològics). L'altra gran eina que va posar en marxa la Il·lustració és la programació ideològica a través de les escoles infantils i l'educació obligatòria. Això ja m'ho heu sentit dir moltes vegades, les escoles no han estat concebudes per formar persones, sinó per programar-les. L'objectiu és mantenir l'statu quo, que la gent accepti les desigualtats, els abusos, les injustícies, etc. sense queixar-se. Només quan el sistema atempta contra l'instint de supervivència, quan la població veu que morirà si no es rebel·la, han esclatat les revolucions. Moltes vegades sabent que tenien les de perdre.

Un exemple de programació ideològica és el votant del PP en aquest país, malgrat tota la corrupció, la pobresa i la precarietat que estem patint els segueixen sent fidels i els continuen votant. Hi ha estudis sociològics que apunten que la majoria d'aquests votants van ser educats (i programats) a les escoles franquistes.

Tot plegat em fa pensar sovint que aquesta bitàcola no és més que una altra veu que clama en el desert.

Una abraçada.







[Entrada 175]

Clamar en el desierto


Yo soy la voz que clama en el desierto [Jn 1, 23] decía el evangelista Juan. Una bonita imagen para decir que nadie me escucha. En mi casa a eso le llamábamos "hablar a la pared". Muchas veces tengo la sensación de hablar a la pared, de clamar en el desierto y de hecho me parece que no es totalmente falso.

De hecho, también hay un adagio que dice que no hay más ciego que el que no quiere ver, ni más sordo que el que no quiere oír. Este adagio nos viene a decir que nos encerramos en nuestro pensamiento, y no escuchamos a aquellos que aportan ideas diferentes de las nuestras, que se oponen a ellas o que las debilitan. Por eso, cuando uno expresa una determinada idea, es aplaudido por aquellos que están de acuerdo, porque ya la tenían en el pensamiento, pero generalmente no aporta nada a aquellos que estaban en desacuerdo, porque en su pensamiento la rechazan, y se esfuerzan en buscar argumentos para reforzar su rechazo. Por ello expresar estas ideas es como clamar en el desierto, no haces cambiar a nadie de pensamiento, lo único que se consigue es reforzar el pensamiento tanto de los que están de acuerdo que asumirán los argumentos aportados, como los de los que están en contra que los rechazarán dándolos por inválidos.

Tradicionalmente, y no hablo de hace muchos años, porque son cosas que están pasando ahora, se ha asumido que, en general, no se puede hacer cambiar el pensamiento de los adultos. Ni siquiera el miedo y el terror, anula las ideas de esos adultos, que pueden callar más o menos tiempo, pero esas ideas no deseadas acaban resurgiendo. Por eso se les elimina. Y esto se ha hecho de maneras más o menos brutales (tirándolos al mar desde un avión) o con formas dotadas de una aparente legitimidad (como los tribunales de la inquisición u otros tribunales ideológicos). La otra gran herramienta que puso en marcha la Ilustración es la programación ideológica a través de las escuelas infantiles y la educación obligatoria. Eso ya me lo habéis oído decir muchas veces, las escuelas no han sido concebidas para formar personas, sino para programarlas. El objetivo es mantener el statu quo, que la gente acepte las desigualdades, los abusos, las injusticias, etc. sin quejarse. Sólo cuando el sistema atenta contra el instinto de supervivencia, cuando la población ve que morirá si no se rebela, han estallado las revoluciones. Muchas veces sabiendo que tenían las de perder.

Un ejemplo de programación ideológica es el votante del PP en este país, a pesar de toda la corrupción, la pobreza y la precariedad que estamos sufriendo les siguen siendo fieles y les siguen votando. Hay estudios sociológicos que apuntan que la mayoría de estos votantes fueron educados (y programados) en las escuelas franquistas.

Todo ello me hace pensar a menudo que esta bitácora no es más que otra voz que clama en el desierto.

Un abrazo.



dilluns, 19 de juny de 2017

La interpretació de la llei --- La interpretación de la ley

[Entrada 174]

La interpretació de la llei


Les matemàtiques no són més que un formalisme que permet expressar amb precisió i sense ambigüitats determinats comportaments que admeten forma numèrica. La precisió del formalisme matemàtic ens du a resultats precisos i difícilment discutibles. En canvi un text, sigui prosa o poesia, pot estar ben redactat i intentar ser precís, però un text lliure en llenguatge natural (vull dir no formalitzat), a banda dels defectes de mala redacció que poden fer que resulti incomprensible, pot contenir elements de soroll, és a dir, informació supèrflua o innecessària; sobredefinició o sobreespecificació, és a dir, massa detall o detall innecessari; silenci, és a dir, manca informació necessària; ambigüitat, és a dir, manca concreció o hi ha falses descripcions, per exemple, fetes amb sinònims; penediment, és a dir, rectificar el que s'ha dit; i referències avançades, és a dir, referir-se a aspectes encara desconeguts pel lector, que, encara que s'expliquin més endavant, en dificulten la comprensió.

Els legisladors intenten que els textos legals siguin el més precisos possible, per això han desenvolupat uns formalismes concrets que intenten superar aquests problemes del text lliure, però desgraciadament aquests formalismes en dificulten la comprensió i fan que necessitem tot d'un seguit de professionals —com advocats, procuradors, jutges, fiscals, i altres especialistes en dret— per saber que volen dir exactament. Cosa que allunya la llei de la ciutadania i, per tant, deixa al ciutadà mitjà en una situació d'indefensió en no entendre completament les lleis.

A més, aquests formalismes, estan lluny de tenir la precisió que s'ha aconseguit amb els de les matemàtiques, i, per això, la llei es presta a interpretacions. Una mateixa llei pot ser aplicada de formes diferents perquè depèn de com s'interpreti. Cada llei sol tenir un reglament que és la base de la seva aplicació real i que fa una interpretació concreta d'aquesta llei. Curiosament el reglament que interpreta la llei es fa fora de l'àmbit del parlament, sol ser obra del govern del moment. Per tant és el govern qui decideix com s'aplica una determinada llei.

Les constitucions solen establir un àrbitre per resoldre conflictes en la interpretació del seu text. S'intenta que aquest àrbitre sigui el més neutral possible, format per especialistes en dret constitucional de reconegut prestigi, independents, i deslligats de la vida política. En aquestes terres aquest àrbitre és el Tribunal Constitucional, però lamentablement no satisfà aquests principis, raó per la qual ha perdut el seu prestigi i no resulta creïble, ja que està essent manipulat i utilitzat pel govern de l'Estat per assolir els seus objectius polítics.

Per això, quan un polític afirma que determinada cosa és legal o és il·legal, sense aval suficient, ja sigui per consens dels experts en dret o perquè ho digui el tribunal arbitral corresponent, no està dient la veritat, ja que, en tal cas, es tracta de la seva interpretació de la llei. I aquesta és la clau de lectura de moltes de les coses que estan passant en l'àmbit d'aquest estat.

Una abraçada.








La interpretación de la ley


Las matemáticas no son más que un formalismo que permite expresar con precisión y sin ambigüedades determinados comportamientos que admiten forma numérica. La precisión del formalismo matemático nos lleva a resultados precisos y difícilmente discutibles. En cambio un texto, sea prosa o poesía, puede estar bien redactado e intentar ser preciso, pero un texto libre en lenguaje natural (quiero decir no formalizado), aparte de los defectos de mala redacción que pueden hacer que resulte incomprensible, puede contener elementos de ruido, es decir, información superflua o innecesaria; sobredefinición o sobreespecificación, es decir, demasiado detalle o detalle innecesario; silencio, es decir, falta información necesaria; ambigüedad, es decir, falta concreción o hay falsas descripciones, por ejemplo, hechas con sinónimos; arrepentimiento, es decir, rectificar lo dicho; y referencias avanzadas, es decir, referirse a aspectos aún desconocidos para el lector, que, aunque se expliquen más adelante, dificultan la comprensión del texto.

Los legisladores intentan que los textos legales sean lo más precisos posible, por ello han desarrollado unos formalismos concretos que intentan superar esos problemas del texto libre, pero desgraciadamente esos formalismos dificultan su comprensión y hace que necesitemos de una serie de profesionales —como abogados, procuradores, jueces, fiscales, y otros especialistas en derecho— para saber que quieren decir exactamente. Lo que aleja la ley de la ciudadanía y, por tanto, deja al ciudadano en una situación de indefensión al no entender completamente las leyes.

Además, estos formalismos, están lejos de tener la precisión que se ha conseguido con los de las matemáticas, y, por eso, la ley se presta a interpretaciones. Una misma ley puede ser aplicada de formas diferentes porque depende de cómo se interprete. Cada ley suele tener un reglamento que es la base de su aplicación real y que hace una interpretación concreta de esa ley. Curiosamente el reglamento que interpreta la ley se hace fuera del ámbito del parlamento, suele ser obra del gobierno del momento. Por lo tanto es el gobierno quien decide cómo se aplica una determinada ley.

Las constituciones suelen establecer un árbitro para resolver conflictos en la interpretación de su texto. Se intenta este arbiro sea lo más neutral posible, formado por especialistas en derecho constitucional de reconocido prestigio, independientes, y desligados de la vida política. En estas tierras ese árbitro es el Tribunal Constitucional, pero lamentablemente no satisface esos principios, por lo que ha perdido su prestigio y no resulta creíble, ya que está siendo manipulado y utilizado por el gobierno del Estado para alcanzar sus objetivos políticos .

Por eso, cuando un político afirma que determinada cosa es legal o es ilegal, sin aval suficiente, ya sea por consenso de los expertos en derecho o porque lo diga el tribunal arbitral correspondiente, no está diciendo la verdad, ya que, en tal caso, se trata de su interpretación de la ley. Y esa es la clave de lectura de muchas de las cosas que están pasando en el ámbito de este estado.

Un abrazo.


dilluns, 12 de juny de 2017

L'abús d'antidepressius --- El abuso de antidepresivos


[Entrada 173]

L'abús d'antidepressius


Els catalans van al metge d'atenció primària una mitjana de vuit cops a l'any. Més de 45 milions de visites el 2014. Les que estan motivades per un problema de salut emocional no han deixat d’augmentar. Ho han fet de manera especialment notòria durant els anys de la crisi, i els metges de capçalera senten que no tenen les eines necessàries per fer-hi front o, fins i tot, que no han rebut la formació adequada per fer-ho.

Problemes com l'ansietat, trastorns de conducta en nens i adults, tristesa, pors, etc. s'estan tractant amb antidepressius. Estem en un dels països on més antidepressius es consumeixen. Però aquests fàrmacs són perillosos, no serveixen per posar-se a to, i un consum no adequat fa créixer les tendències suïcides en els joves. Funciona millor un placebo especialment en joves. A la gent gran facilita les caigudes i els trencaments ossis. L'ús d'antidepressius en persones sanes té efectes secundaris, tot i que en això són més perillosos altres fàrmacs, com els tranquil·litzants, que generen més riscos, com la pèrdua de memòria o l’addicció. Deixar de prendre un antidepressiu de cop pot produir efectes similars en deixar de prendre drogues, i poden produir brots de violència, com ara violència homicida o suïcida... Els metges asseguren que és pitjor el mal ús, o l’ús durant un temps que no és l’adequat, que l’abús o la sobre medicació.

Els metges reconeixen que usen antidepressius a vegades contra l’estrès i contra les adversitats de la vida, és un ús incorrecte i contraproduent. Hi ha trastorns com la depressió que han estat tractats històricament poc i malament. La depressió, que afecta uns 350 milions de persones a tot el món, és una malaltia amb un gran impacte en la qualitat de vida del pacient i que comporta alts costos socials. Es calcula que, a l'estat, més del 14% de les dones i més del 6% dels homes podrien patir una depressió al llarg de la seva vida. Els estudis epidemiològics indiquen que en els últims anys han crescut trastorns com la depressió o l’ansietat. I en aquests casos una drogoaddicció complica encara més les coses.

Hi ha relació entre la crisi i el consum d’antidepressius? Els metges coincideixen que no, almenys no de manera determinant. Els efectes dramàtics de la crisi sí que provoquen l’aparició de més patologies, però això no vol dir que els antidepressius s’estiguin convertint en un refugi. El major d'ús dels antidepressius podria explicar-se per aquest augment de la incidència de trastorns de l'estat d'ànim, per la detecció diagnòstica més gran per part dels metges d'Atenció Primària, així com per l'extensió de les indicacions terapèutiques autoritzades per a aquests medicaments. Cal sumar-hi, en aquesta extensió del seu ús, el màrqueting i la no publicació dels resultats negatius. Per exemple, els assaigs clínics en nens amb depressió suggereixen que els ISRS (antidepressius inhibidors selectius de la recaptació de serotonina) s’associen a un increment del risc d’ideació i conducta suïcida, i la majoria d’ells tenen una eficàcia escassa o nul·la.

Hi ha, sens dubte, opcions alternatives com ara sortir i relacionar-se (clubs de lectura, fer esport, anar a la muntanya, etc.) que pot ser molt millor remei que un medicament, especialment per a petites depressions. No tot té cura amb una pastilla. No hi ha una pastilla contra el dol, ni contra els mals d'amors o els cors partits...

Un dels problemes és que només 3-5% dels malats són tractats per especialistes, la resta ho recepta el metge de família i això podria no ser el més adequat.

Una abraçada.








El abuso de antidepresivos


Los catalanes van al médico de atención primaria una media de ocho veces al año. Más de 45 millones de visitas en 2014. Las que están motivadas por un problema de salud emocional no han dejado de aumentar. Lo han hecho de manera especialmente notoria durante los años de la crisis, y los médicos de cabecera sienten que no tienen las herramientas necesarias para hacerles frente o, incluso, que no han recibido la formación adecuada para hacerlo.

Problemas como la ansiedad, trastornos de conducta en niños y adultos, tristeza, miedos, etc. se están tratando con antidepresivos. Estamos en uno de los países donde más antidepresivos se consumen. Pero esos fármacos son peligrosos, no sirven para ponerse a tono, y un consumo no adecuado hace crecer las tendencias suicidas en los jóvenes. Funciona mejor un placebo especialmente en jóvenes. A la gente mayor les facilita las caídas y las roturas óseos. El uso de antidepresivos en personas sanas tiene efectos secundarios, aunque en eso son más peligrosos otros fármacos, como los tranquilizantes, que generan más riesgos, como la pérdida de memoria o la adicción. Dejar de tomar un antidepresivo de golpe puede producir efectos similares en dejar de tomar drogas, y pueden producir brotes de violencia, tales como violencia homicida o suicida... Los médicos aseguran que es peor el mal uso, o el uso durante un tiempo que no es el adecuado, que el abuso o la sobremedicación.

Los médicos reconocen que usan antidepresivos a veces contra el estrés y contra las adversidades de la vida, es un uso incorrecto y contraproducente. Hay trastornos como la depresión que han sido tratados históricamente poco y mal. La depresión, que afecta a unos 350 millones de personas en todo el mundo, es una enfermedad con un gran impacto en la calidad de vida del paciente y que conlleva altos costes sociales. Se calcula que, en el estado, más del 14% de las mujeres y más del 6% de los hombres podrían sufrir una depresión a lo largo de su vida. Los estudios epidemiológicos indican que en los últimos años han crecido trastornos como la depresión o la ansiedad. Y en estos casos una drogadicción complica aún más las cosas.

¿Hay relación entre la crisis y el consumo de antidepresivos? Los médicos coinciden en que no, al menos no de manera determinante. Los efectos dramáticos de la crisis sí que provocan la aparición de más patologías, pero eso no quiere decir que los antidepresivos se estén convirtiendo en un refugio. El mayor de uso de los antidepresivos podría explicarse por este aumento de la incidencia de trastornos del estado de ánimo, por la detección diagnóstica mayor por parte de los médicos de Atención Primaria, así como por la extensión de las indicaciones terapéuticas autorizadas para estos medicamentos. Hay que sumarle, a esta extensión de su uso, el marketing y la no publicación de los resultados negativos. Por ejemplo, los ensayos clínicos en niños con depresión sugieren que los ISRS (antidepresivos inhibidores selectivos de la captación de serotonina) se asocian a un incremento del riesgo de ideación y conducta suicida, y la mayoría de ellos tienen una eficacia escasa o nula.

Hay, sin duda, opciones alternativas como salir y relacionarse (clubes de lectura, hacer deporte, ir a la montaña, etc.) que puede ser mucho mejor remedio que un medicamento, especialmente para pequeñas depresiones. No todo tiene cura con una pastilla. No hay una pastilla contra el duelo, ni contra los males de amores o los corazones partidos...

Uno de los problemas es que sólo 3-5% de los enfermos son tratados por especialistas, el resto lo receta el médico de familia y eso podría no ser el más adecuado.

Un abrazo.


dilluns, 5 de juny de 2017

Els nens de la clau --- Los niños de la llave

[Entrada 172]

Els nens de la clau


S'ha donat aquest nom als nens que es passen hores sols a casa un cop han sortit de l'escola, i abans que tornin els pares dels seus respectius treballs. Això els obliga a anar a l'escola amb la clau de casa a sobre.

L'ONG Educo calcula que l'any 2009 hi havia uns 350.000 nens espanyols en aquesta situació i que actualment són prop de 600.000. Educo és una organització no governamental espanyola nascuda de la fusió d'Intervida i Educació sense Fronteres, que té entre els seus objectius la defensa i protecció de drets de la infància a través de l'apadrinament i les beques menjador.

Aquests nens solen sorgir en el canvi d'escolarització que es produeix entre els 11 i els 13 anys quan es passa de l'escola primària a l'institut per inicial la formació secundària amb els consegüents canvis d'horaris escolars. En general són fills aquella fracció de la població que té ocupacions precàries que els impedeixen sortir de l'exclusió social i que no disposen de temps per estar amb els seus fills i atendre'ls. Sens dubte cada nen respon d'una manera diferent en aquesta situació d'abandó forçat, però solen caracteritzar-se per la irritabilitat, l'aïllament, dificultats de relació, i per no acceptar el "no" per resposta. El que més preocupa Educo és que aquests nens no poden participar en igualtat de condicions en quedar al marge i no poder ni tan sols anar de vacances. La solució és, sens dubte, les ocupacions dignes i l'ajuda a les famílies, des dels poders públics, amb una prestació universal com la que ja existeix en molts països d'Europa. No oblidem que criar i educar nens és una tasca social que està en general poc reconeguda.

Un informe de l'Agència de Salut Pública de Barcelona assegura que un de cada tres alumnes dels instituts d'educació secundària va a classe en dejú, sense haver esmorzat, i que en alguns casos és per falta d'aliments a casa seva.

Mentre el govern de l'estat assegura que l'economia espanyola és un exemple per a Europa i que estem sortint de la crisi a tota velocitat, la pobresa creix sense parar i les seves víctimes són, entre d'altres, aquests nens de la clau que cada dia són més i que arribaran a adults en una situació de desavantatge i marginació. Sens dubte fixar salaris dignes i establir prestacions universals és, per als ultraliberals que ens governen, una aberració inadmissible. Però tots sabem que l'acumulació de riquesa per part d'uns pocs és la causa de la pobresa de les classes més desfavorides, és a dir, de la majoria de la població. Per a mostra, basta un botó.

Una abraçada.








Los niños de la llave


Se ha dado ese nombre a los niños que pasan horas solos en casa una vez han salido de la escuela, y antes que vuelvan sus padres de sus respectivos trabajos. Eso les obliga a ir a la escuela con la llave de su casa a cuestas.

La ONG Educo calcula que en el año 2009 había unos 350.000 niños españoles en esta situación y que actualmente están cerca de los 600.000. Educo es una organización no gubernamental española nacida de la fusión de Intervida y Educación sin Fronteras, que tiene entre sus objetivos la defensa y protección de derechos de la infancia a través del apadrinamiento y las becas comedor.

Esos niños suelen surgir en el cambio de escolarización que se produce entre los 11 y los 13 años cuando se pasa de la escuela primaria al instituto para inicial la formación secundaria con los consiguientes cambios de horarios escolares. En general son hijos aquella fracción de la población que tiene empleos precarios que les impiden salir de la exclusión social y que no disponen de tiempo para estar con sus hijos y atenderles. Sin duda cada niño responde de una forma distinta a esta situación de abandono forzado, pero suelen caracterizarse por la irritabilidad, el aislamiento, dificultades de relación, y por no aceptar el "no" por respuesta. Lo que más preocupa a Educo es que estos niños no pueden participar en igualdad de condiciones al quedar al margen y no poder ni siquiera ir de vacaciones. La solución es, sin duda, los empleos dignos y la ayuda a las familias, desde los poderes públicos, con una prestación universal como la que ya existe en muchos países de Europa. No olvidemos que criar y educar niños es una labor social que está en general poco reconocida.

Un informe de la Agencia de Salud Pública de Barcelona asegura que uno de cada tres alumnos de los institutos de educación secundaria va a clase en ayunas, sin haber desayunado, y que en algunos casos es por falta de alimentos en su casa.

Mientras el gobierno del estado asegura que la economía española es un ejemplo para Europa y que estamos saliendo de la crisis a toda velocidad, la pobreza crece sin parar y sus victimas son, entre otros, esos niños de la llave que cada día son más y que van a llegar a adultos en una situación de desventaja y marginación. Sin duda fijar salarios dignos y establecer prestaciones universales es, para los ultraliberales que nos gobiernan, una aberración inadmisible. Pero todos sabemos que la acumulación de riqueza por parte de unos pocos es la causa de la pobreza de las clases más desfavorecidas, es decir, de la mayoría de la población. Para muestra, un botón.

Un abrazo.


dilluns, 29 de maig de 2017

El suïcidi --- El suicidio

[Entrada 171]

El suïcidi


El suïcidi s'ha convertit en una de les principals causes de mort a aquest Estat. De fet, n'és la primera causa no natural. Així, segons l'INE: 14.903 de les 395.830 defuncions que es van registrar a Espanya el 2014 -gairebé un 4% -, van obeir a una causa externa (o no natural): el suïcidi amb 3.910 defuncions; les caigudes accidentals camb 2.749 morts; els ofegaments, 2.370; els accidents de trànsit, 1.873; i la resta (5.001) per altres causes.

Mentre estem prenent tota mena de mesures, alguna d'elles força espectaculars i costoses, per reduir els accidents de circulació, dels suïcidis se'n parla molt poc o gens. Els experts creuen que parlar-ne sense tabús ajudaria a reduir-ne les xifres. Això és el que busca Després del Suïcidi-Associació de Supervivents (DSAS) que es va crear a Barcelona l'any 2012, amb la col·laboració d'especialistes de l'Hospital de Sant Pau. Tots els integrants han viscut de prop la mort d'algun familiar a causa del suïcidi. Organitzen trobades i ofereixen orientació i un espai d'escolta per a qui ho necessiti.

Els psiquiatres creuen que per superar una mort per suïcidi és necessari parlar-ne i fer-ho amb gent que ha passat pel mateix. Asseguren que encara existeixen molts tabús a l'hora d'afrontar el tema i que és bo que se'n parli públicament. Tot i que el suïcida i la seva família no són les úniques víctimes. Són molts (diuen que un de cada 10) els que se suïciden tirant-se al tren o al metro.
El Javi té 47 anys i treballa a Transports Metropolitans de Barcelona. Durant 16 anys ha sigut conductor de metro, fins que ho ha hagut de deixar per prescripció mèdica. I ho ha deixat perquè s’ha vist involucrat en la mort de 8 persones. 8 atropellaments que ell no ha pogut evitar. Això fins i tot l’ha portat a pensar a suïcidar-se. “Es parla de la persona que es llença a la via, però no del conductor que l’atropella”.

"Ningú ens prepara per a aquestes situacions. El maquinista està sol. No tenim el suport psicològic necessari".
Diuen que molts dels suïcidis estan associats a una malaltia mental (he llegit que fins a un 90% o 95% dels casos). S'ha de tenir present que la drogoaddicció (l'alcoholisme) i la depressió són considerades malalties mentals, i tant una cosa com l'altre solen estar motivades per causes externes que es podrien controlar i fins i tot evitar. Almenys els casos que he viscut de prop. Un exemple del que vull dir són els suïcidis de nens i adolescents que han recorregut al suïcidi a causa d'un assetjament escolar (bullying) que els ha dut a fortes depressions. Podria dir coses semblants de les drogoaddiccions. En qualsevol cas hi ha qui assegura (i jo ho crec) que el suïcidi només té sentit quan el dolor, generalment anímic, esdevé insuportable i té la sensació que faci el que faci no podrà canviar el curs de les coses. Un dolor que no s'apaivaga fugint o canviant d'entorn, perquè és una cosa interior. De fet, no és que el suïcida no vulgui viure més, sinó que no vol viure més així.

Sens dubte la mort és irreversible, no té remei. En canvi mentre hi ha vida hi ha esperança. Crec que, personalment, només em platejaria una cosa així en una situació irreversible, com ho pot ser per fugir de la malaltia d'Alzheimer (els índexs de suïcidi són més alts entre les persones més grans de 70 anys). És evident que és una forma de mort que va contra natura, ja que xoca amb l'instint de supervivència, és a dir, amb les lleis de la natura.
Cada any se suïciden al món més de 800.000 persones (un cada 40 segons). L'OMS considera el suïcidi com "un problema de salut pública" i lamenta que no sigui tractat com a tal tot i que es cobra la vida de més persones que els homicidis, els conflictes bèl·lics i els desastres naturals junts. Només 28 països al món tenen un pla estratègic per prevenir el suïcidi, i únicament uns 60 recopilen dades dels suïcidis. L'OMS assenyala l'estigma i el tabú al voltant del suïcidi com la principal causa que evita que tant els familiars com els governs tractin el tema de forma oberta i efectiva. De fet, en molts països el suïcidi és un acte il·legal, per la qual cosa tendeix a obviar-se oficialment. "Augmentar la consciència social i acabar amb el tabú és una de les claus perquè alguns països facin progressos en la lluita contra el suïcidi", assenyala l'informe.

Molts casos de suïcidi es donen en persones que han hagut de superar un conflicte bèl·lic, un desastre natural, violència física o mental, abús o aïllament. Els índexs de suïcidi són també alts entre les persones que pateixen discriminació, com ara refugiats, immigrants, homosexuals, bisexuals, transsexuals i presos.
Per acabar-ho d'adobar hi ha pàgines web que es dediquen a fomentar-lo. La nostra societat està malalta.

Una abraçada.








El suicidio


El suicidio se ha convertido en una de las principales causas de muerte en este Estado. De hecho, es la primera causa no natural de defunción. Así, según el INE: 14.903 de las 395.830 defunciones que se registraron en España en 2014 -casi un 4% -, obedecieron a una causa externa (o no natural): el suicidio con 3.910 defunciones; las caídas accidentales con 2.749 muertos; los ahogamientos, 2.370; los accidentes de tráfico, 1.873; y el resto (5.001) por otras causas.

Mientras estamos tomando todo tipo de medidas, alguna de ellas bastante espectaculares y costosas, para reducir los accidentes de circulación, de los suicidios se habla muy poco o nada. Los expertos creen que hablar de ello sin tabúes ayudaría a reducir esas cifras. Esto es lo que busca Después del Suicidio-Asociación de Supervivientes (DSAS) que se creó en Barcelona el 2012, con la colaboración de especialistas del Hospital de Sant Pau. Todos los integrantes han vivido de cerca la muerte de algún familiar debido al suicidio. Organizan encuentros y ofrecen orientación y un espacio de escucha para quien lo necesite.

Los psiquiatras creen que para superar una muerte por suicidio es necesario hablar y hacerlo con gente que ha pasado por lo mismo. Aseguran que aún existen muchos tabúes a la hora de afrontar el tema y que es bueno que se hable de ello públicamente. Aunque el suicida y su familia no son las únicas víctimas. Son muchos (dicen que uno de cada 10) los que se suicidan tirandose al tren o al metro.
Javi tiene 47 años y trabaja en Transportes Metropolitanos de Barcelona. Durante 16 años ha sido conductor de metro, hasta que lo ha tenido que dejar por prescripción médica. Y lo ha dejado porque se ha visto involucrado en la muerte de 8 personas. 8 atropellos que él no ha podido evitar. Esto incluso le ha llevado a pensar en suicidarse. "Se habla de la persona que se tira a la vía, pero no del conductor que lo atropella".

"Nadie nos prepara para estas situaciones. El maquinista está solo. No tenemos el apoyo psicológico necesario".
Dicen que muchos de los suicidios están asociados a una enfermedad mental (he leído que hasta un 90% o 95% de los casos). Hay que tener en cuenta que la drogadicción (el alcoholismo) y la depresión estan consideradas enfermedades mentales, y tanto una cosa como la otra suelen estar motivadas por causas externas que se podrían controlar e incluso evitar. Al menos los casos que he vivido de cerca. Un ejemplo de lo que quiero decir son los suicidios de niños y adolescentes que han recurrido al suicidio a causa de un acoso escolar (bullying) que les produce fuertes depresiones. Podría decir cosas parecidas de las drogadicciones. En cualquier caso hay quien asegura (y yo lo creo) que el suicidio sólo tiene sentido cuando el dolor, generalmente anímico, llega a ser insoportable y tiene la sensación de que haga lo que haga no podrá cambiar el curso de las cosas. Un dolor que no se apacigua huyendo o cambiando de entorno, porque es algo interior. De hecho, no es que el suicida no quiera vivir más, sino que no quiere vivir más así.

Sin duda la muerte es irreversible, no tiene remedio. En cambio mientras hay vida hay esperanza. Creo que, personalmente, sólo me plateado algo así en una situación irreversible, como lo puede ser para huir de la enfermedad de Alzheimer (los índices de suicidio son más altos entre las personas mayores de 70 años). Es evidente que es una forma de muerte que contra natura, ya que choca con el instinto de supervivencia, es decir, con las leyes de la naturaleza.
Cada año se suicidan en el mundo más de 800.000 personas (uno cada 40 segundos). La OMS considera el suicidio como "un problema de salud pública" y lamenta que no sea tratado como tal aunque se cobra la vida de más personas que los homicidios, los conflictos bélicos y los desastres naturales juntos. Sólo 28 países en el mundo tienen un plan estratégico para prevenir el suicidio, y únicamente unos 60 recopilan datos de los suicidios. La OMS señala el estigma y el tabú en torno al suicidio como la principal causa que evita que tanto los familiares como los gobiernos traten el tema de forma abierta y efectiva. De hecho, en muchos países el suicidio es un acto ilegal, por lo que tiende a obviarse oficialmente. "Aumentar la conciencia social y acabar con el tabú es una de las claves para que algunos países hagan progresos en la lucha contra el suicidio", señala el informe.

Muchos casos de suicidio se dan en personas que han tenido que superar un conflicto bélico, un desastre natural, violencia física o mental, abuso o aislamiento. Los índices de suicidio son también altos entre las personas que sufren discriminación, como refugiados, inmigrantes, homosexuales, bisexuales, transexuales y presos.
Por si fuera poco hay páginas web que se dedican a fomentarlo. Nuestra sociedad está enferma.

Un abrazo.


dilluns, 22 de maig de 2017

Debatre --- Debatir

[Entrada 170]

Debatre


Un debat es produeix quan dues o més persones discuteixen amplament un tema, una qüestió, un assumpte... És a dir, que debatre és examinar en detall una qüestió, raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses a fi d'arribar a una conclusió. Aquest és més fructífer quan es produeix entre persones de parer divers o opinió diferent, amb la finalitat de bescanviar arguments oposats sobre una qüestió, un assumpte. És a dir, quan hi ha controvèrsia, opinions contraposades.

Aquesta idea no és la que du als candidats d'una elecció política a enfrontar les seves idees en un cara a cara televisiu, ja que no tenen en cap moment l'objectiu d'arribar a una conclusió, sinó que el seu objectiu només és confrontar les seves propostes i posar de manifest les diferències d'allò que proposen, és a dir, desmarcar-se els uns dels altres. Tot i que, cada dia és més freqüent que entrin en el terreny personal posant en dubte l'honestedat dels contrincants caient en l'insult, i fins i tot en la vexació i la calumnia, com hem vist en el cara a cara entre Marine Le Pen i Emmanuel Macron per la presidència de França. (Personalment em resulten tots dos –qui en el moment d'escriure aquest text encara eren– candidats prou nefastos, i segurament, si hagués d'elegir, optaria per l'opció de Mélenchon, abstenir-me.) No podem confondre aquests mal anomenats "debats" –on realment no es debat res– i que realment no són més que enfrontaments cara a cara, amb el que realment és un debat.

El debat és una bona eina per al progrés de les idees, ja que es basa en una discussió argumentada, tot i que els sofistes (que vaig descriure en el meu post de 3/8/2016) l'hagin pervertit perquè allò que practiquen és l'art de la persuasió, que no està al servei de la veritat sinó dels interessos de qui parla. Per això, en un debat s'exigeixen arguments sòlids i moltes vegades es perd bona part de la discussió en confirmar aquesta solidesa dels arguments. Recordem que els sofistes basen el seu art a convertir en sòlids i forts els arguments més febles. Cal, doncs, tenir força cura en evitar els "sofismes" per fer bo el debat.

Evidentment, la diversitat ens hauria de dur a un debat permanent, perquè la diversitat és fonamentalment diversitat d'opinió i diversitat de parers. A més el debat és un bon instrument per a la formació del criteri d'un adult i ha estat usat com a tal durant mil·lennis, des de les escoles filosòfiques de l'antiga Grècia a les escoles medievals i renaixentistes. I sens dubte em sembla encara vigent, encara que avui s'usi poc o quasi no s'usi amb aquesta finalitat. És a dir, que la diversitat ben entesa ens hauria de dur a millorar la formació del criteri dels nostres joves i adolescents, mentre que el pensament únic va en sentit contrari.

Una abraçada.








Debatir


Un debate se produce cuando dos o más personas discuten ampliamente un tema, una cuestión, un asunto... Es decir, que debatir es examinar en detalle una cuestión, razonar presentando consideraciones favorables y adversas a fin de llegar a una conclusión. Este es más fructífero cuando se produce entre personas de juicio diverso u opinión distinta, con el fin de intercambiar argumentos opuestos sobre una cuestión, un asunto... Es decir, cuando hay controversia, opiniones contrapuestas.

Esta idea no es la que lleva a los candidatos de una elección política a enfrentar sus ideas en un cara a cara televisivo, ya que no tienen en ningún momento el objetivo de llegar a una conclusión, sino que su objetivo sólo es confrontar sus propuestas y poner de manifiesto las diferencias de lo que proponen, es decir, desmarcarse unos de otros. Aunque, cada día es más frecuente que entren en el terreno personal poniendo en duda la honestidad de los contrincantes cayendo en el insulto, e incluso en la vejación y la calumnia, como hemos visto en el cara a cara entre Marine Le Pen y Emmanuel Macron para la presidencia de Francia. (Personalmente me resultan ambos -quien en el momento de escribir este texto aún eran- candidatos bastante nefastos, y seguramente, si tuviera que elegir, optaría por la opción de Mélenchon, abstenerme.) No podemos confundir esos mal llamados "debates" -donde realmente no se debate nada- y que realmente no son más que enfrentamientos cara a cara, con lo que realmente es un debate.

El debate es una buena herramienta para el progreso de las ideas, ya que se basa en una discusión argumentada, aunque los sofistas (que describí en mi post de 03.08.2016) lo hayan pervertido porque lo que practican es el arte de la persuasión, que no está al servicio de la verdad sino de los intereses de quien habla. Por ello, en un debate exigen argumentos sólidos y muchas veces se pierde buena parte de la discusión en confirmar esa solidez de los argumentos. Recordemos que los sofistas basan su arte a convertir en sólidos y fuertes los argumentos más débiles. Hay, pues, tener mucho cuidado en evitar los "sofismas" para hacer bueno el debate.

Evidentemente, la diversidad debería llevar a un debate permanente, porque la diversidad es fundamentalmente diversidad de opinión y diversidad de pareceres. Además el debate es un buen instrumento para la formación del criterio de un adulto y ha sido usado como tal durante milenios, desde las escuelas filosóficas de la antigua Grecia a las escuelas medievales y renacentistas. Y sin duda me parece aún vigente, aunque hoy se use poco o casi no se use para este fin. Es decir, que la diversidad bien entendida debería llevar a mejorar la formación del criterio de nuestros jóvenes y adolescentes, mientras que el pensamiento único va en sentido contrario.

Un abrazo.


dilluns, 15 de maig de 2017

Sempre --- Siempre

[Entrada 169]

Sempre


Antonio Machado en un dels seus Proverbios y cantares diu que "Hoy es siempre todavía", entenc que és cert, ja que a "sempre" també s'inclou a avui i per tant avui forma part de "sempre", tot i que si avui plou, no vol dir que sempre plogui, perquè sempre no és només avui. Pel que es veu hi ha gent que creu el contrari. I és que la desigualtat social, malgrat que ho pretenguin alguns, no ha existit sempre, ni tan sols des que existeix la humanitat. Segons els historiadors la desigualtat social va aparèixer amb la civilització. I personalment crec que sense la desigualtat social, la civilització tal com l'entenem no és possible, ja que és una civilització que sustenta unes elits o classes privilegiades. Em temo que la desigualtat social és inherent en aquesta mena de civilització.

La civilització nascuda amb la vida urbana, amb les ciutats, sorgeix després d'un canvi en el clima que va posar fi a la darrera glaciació. Aquest fet va produir una explosió de fertilitat en determinades zones, com el creixent fèrtil (regió històrica del Pròxim Orient que abastava part dels territoris de l'Antic Egipte, el Llevant i Mesopotàmia), i que va permetre a determinats grups d'humans aconseguir aliments sense haver-se de desplaçar. Aquest fet es coneix com la revolució neolítica, època en la qual es van desenvolupar l'agricultura i la ramaderia. L'home a poc a poc va anar abandonant el seu sistema de vida tradicional, va deixant de ser un pescador/caçador-recol·lector i les societats igualitàries per evolucionar a ser el productor dels seus aliments i a produir excedents.

Aquests excedents permeten alliberar a gent de la col·laboració, fins aquell moment imprescindible, en la recerca d'aliments i abrics. Aquestes persones que no han de treballar en la producció d'aliments passen a tenir altres ocupacions, com l'administració dels excedents o la fabricació d'útils, atuells i eines. De seguida els administradors dels excedents s'adonen del seu poder i busquen la manera de perpetuar-lo. Tot plegat va dur-nos a unes societats complexes i jerarquitzades on es va buscar la manera de justificar les desigualtats socials donant origen a les teocràcies, on els grans jerarques eren elegits pels déus o directament divinitats. És a dir, la desigualtat social no ha existit sempre.

Tampoc és cert que una societat complexa i jerarquitzada dugui inevitablement a la desigualtat social. Evidentment amb el sistema actual ho pot semblar, però no ho és. Les societats igualitàries també estaven jerarquitzades, però sense elits privilegiades. Les diferències socials les produeixen els privilegis no les jerarquitzacions. No us deixeu enganyar, ni han existit sempre ni són inevitables.

Una abraçada.








Siempre


Antonio Machado en uno de sus Proverbios y cantares dice que "Hoy es siempre todavía", entiendo que es cierto, ya que en "siempre" también incluye a hoy y por lo tanto hoy forma parte de "siempre", aunque si hoy llueve, no quiere decir que siempre llueva, porque siempre no es sólo hoy. Por lo visto hay gente que cree lo contrario. Y es que la desigualdad social, aunque lo pretendan algunos, no ha existido siempre, ni siquiera desde que existe la humanidad. Según los historiadores la desigualdad social apareció con la civilización. Y personalmente creo que sin la desigualdad social, la civilización tal como la entendemos no es posible, ya que es una civilización que sustenta unas élites o clases privilegiadas. Me temo que la desigualdad social es inherente en ese tipo de civilización.

La civilización nacida con la vida urbana, con las ciudades, surge después de un cambio en el clima que puso fin a la última glaciación. Este hecho produjo una explosión de fertilidad en determinadas zonas, como el creciente fértil (región histórica de Oriente Próximo que abarcaba parte de los territorios del Antiguo Egipto, el Levante y Mesopotamia), y que permitió a determinados grupos de humanos conseguir alimentos sin tener que desplazarse. Este hecho se conoce como la revolución neolítica, época en la que se desarrollaron la agricultura y la ganadería. El hombre poco a poco fue abandonando su sistema de vida tradicional, va dejando de ser un pescador/cazador-recolector y las sociedades igualitarias para evolucionar a ser el productor de sus alimentos y a producir excedentes.

Esos excedentes permiten liberar a gente de la colaboración, hasta ese momento imprescindible, en la búsqueda de alimentos y abrigos. Esas personas que no tienen que trabajar en la producción de alimentos pasan a tener otras ocupaciones, como la administración de los excedentes o la fabricación de útiles, vasijas y herramientas. Enseguida los administradores de los excedentes se dan cuenta de su poder y buscan la manera de perpetuarlo. Todo ello llevó a unas sociedades complejas y jerarquizadas donde se buscó la manera de justificar las desigualdades sociales dando origen a las teocracias, donde los grandes jerarcas eran elegidos por los dioses o directamente divinidades. Es decir, la desigualdad social no ha existido siempre.

Tampoco es cierto que una sociedad compleja y jerarquizada lleve inevitablemente a la desigualdad social. Evidentemente con el sistema actual lo puede parecer, pero no lo es. Las sociedades igualitarias también estaban jerarquizadas, pero sin élites privilegiadas. Las diferencias sociales las producen los privilegios no las jerarquizaciones. No os dejéis engañar, ni han existido siempre ni son inevitables.

Un abrazo.