Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dijous, 30 de novembre del 2017

Interès general --- Interés general

[Entrada 193]

Interès general


L'interès públic, també anomenat interès general, és tot allò que, per consens, es comparteix i considera com a útil, valuós i fins i tot vital per a una societat, fins a l'extrem d'obligar a l'Estat, com una de les seves finalitats constitucionals, a titulitzar-ho [dur-ho terme o implementar-ho] en benefici de tots els ciutadans. [Defineix la Viquipèdia].

L'interès general es contraposa a l'interès particular. A la versió castellana de la Wiquipedia es diu, a més, que "se identifica [el interés general] con el bien común de la sociedad entera". Per completar el panorama afegiré que es defineix com a El bé comú, en l'àmbit de la filosofia, l'economia i la ciència política, allò que és compartit i que és beneficiós per a tots o gran part dels membres d'una comunitat determinada. [Segons la Viquipèdia]

Els pensadors liberals de la Revolució Francesa, com Montesquieu o Rousseau, insisteixen a defensar que aquests conceptes com l'interès general o la voluntat general no tenen per què coincidir només amb els de la majoria, sinó que han d'incloure també els interessos o voluntats de les minories. Des del punt de vista de la teoria de conjunts de la matemàtica, parlaríem de la reunió d'interessos o voluntats, no de la intersecció. Entenc que aquestes minories serien, per exemple, grups com els minusvàlids, o els col·lectius LGBTI, o els negres o els musulmans a occident, o els catalans dins de l'estat espanyol, etc.

A l'hora de la veritat, en el món real, resulta complicat que tothom tingui consciència que és el més favorable per a tothom o per a la major part d'una comunitat. Això fa que sigui fàcil manipular aquests conceptes a base de mitges veritats, tergiversacions, o directament falsedats ben presentades. I en conseqüència es pugui fer passar per interès general els interessos particulars de determinades persones o grups. Cosa que els ha desprestigiat i posat en crisi, raó per la qual cada dia hi ha més gent que no creu ni en el bé comú ni en l'interès general.

El que sí que està clar és que no podem confondre la majoria, amb la major part d'una comunitat, perquè ja sabem que l'interès general, el bé comú, no és només el de la majoria, sinó el del conjunt format per la majoria i les minories significatives d'una comunitat determinada. I, com que avui en dia s'hi ha afegit una conciliació entre justícia i llibertat, sens dubte sempre aquest interès general o bé comú haurà de ser avantatjós per als més desafavorits. Una visió que està lluny de la que tenen molts dels nostres polítics i que podria fer canviar moltes coses.

Una abraçada.








Interés general


El interés público, también llamado interés general, es todo lo que, por consenso, se comparte y considera útil, valioso e incluso vital para una sociedad, hasta el extremo de obligar al Estado, como una de sus finalidades constitucionales, a titularizarlo [llevarlo cabo o implementarlo] en beneficio de todos los ciudadanos. [Define la Viquipèdia (ca.wikipedia.org)].

El interés general se contrapone al interés particular. En la versión castellana de la Wikipedia (es.wikipedia.org) se dice, además, que "se identifica [el interés general] con el bien común de la sociedad entera". Para completar el panorama añadiré que se define como El bien común, en el ámbito de la filosofía, la economía y la ciencia política, lo que es compartido y que es beneficioso para todos o gran parte de los miembros de una comunidad determinada. [Según la Viquipèdia (ca.wikipedia.org)]

Los pensadores liberales de la Revolución Francesa, como Montesquieu o Rousseau, insisten en defender que esos conceptos como el interés general o la voluntad general no tienen por qué coincidir sólo con los de la mayoría, sino que deben incluir también los intereses o voluntades de las minorías. Desde el punto de vista de la teoría de conjuntos de las matemáticas, hablaríamos de la reunión de intereses o voluntades, no de la intersección. Entiendo que estas minorías serían, por ejemplo, grupos como los minusválidos, o los colectivos LGBTI, o los negros o los musulmanes en occidente, o los catalanes dentro del estado espanyol, etc.

A la hora de la verdad, en el mundo real, resulta complicado que todo el mundo tenga conciencia de que es lo más favorable para todos o para la mayor parte de una comunidad. Esto hace que sea fácil manipular estos conceptos a base de medias verdades, tergiversaciones, o directamente falsedades bien presentadas. Y en consecuencia se pueda hacer pasar por interés general los intereses particulares de determinadas personas o grupos. Lo que los ha desprestigiado y puesto en crisis, razón por la cual cada día hay más gente que no cree ni en el bien común ni en el interés general.

Lo que sí está claro es que no podemos confundir la mayoría, con la mayor parte de una comunidad, porque ya sabemos que el interés general, el bien común, no es sólo el de la mayoría, sino el del conjunto formado por la mayoría y las minorías significativas de una comunidad determinada. Y, como hoy en día se ha añadido una conciliación entre justicia y libertad, sin duda siempre este interés general o bien común deberá ser ventajoso para los más desfavorecidos. Una visión que está lejos de la que tienen muchos de nuestros políticos y que podría provocar el cambio de muchas cosas.

Un abrazo.


dijous, 23 de novembre del 2017

Faust --- Fausto

[Entrada 192]

Faust


Argullol ens recorda que, igual que Sòfocles va escriure l'Èdip a Colonos quan rondava els 80 anys d'edat, Goethe va completar el Faust, després de més sis dècades de treball-hi, amb una edat semblant, "enfrontant-se estoicament a les malalties i incomoditats de l’edat."
"A la primera part de l’obra Faust no encerta en el moment. Ha explorat la sensualitat, la ciència, el poder, però la seva ànima se sap sempre insatisfeta. Com ell mateix diu, va èbriament del desig al plaer i en el plaer es consumeix pel desig. Està atrapat en el cercle viciós de la insaciabilitat. El jo tancat en els seus propis sortilegis se sent perpètuament infeliç. Goethe tracta de lluitar contra aquesta limitació, i en la segona part de la seva obra dóna un nou rumb al seu heroi. Faust, el qual a l’inici ha exigit la joventut permanent com a part del seu pacte demoníac, envelleix al ritme del temps. Ja no es proposa, com abans, conquerir la plenitud, com si aquesta fos un saqueig de la vida, sinó, més aviat, descobrir aquesta plenitud. El coneixement ja no és un assalt de l’existència; és una experiència de la vida, la mateixa experiència que sent el nedador de Valéry quan lluita i gaudeix amb les onades."

[...] La plenitud, si és que existeix, és una travessia compartida. Estimem a través dels altres, i la nostra llibertat, si no és també la llibertat dels altres, és un miratge estèril. Hem de conrear l’amor propi, però amb l’objectiu d’estimar; hem d’enriquir la nostra llibertat íntima, però per ser còmplices dels altres homes lliures.

[...] És cert que Goethe no és cap ingenu. Ell no ofereix sistemes filosòfics perfectes ni, tampoc, utopies que prometen una societat asèpticament feliç. No s’oblida del patiment, del risc, de la imperfecció. Aquesta humanitat lliure, evocada en condicional pel Faust agonitzant, sempre estarà rodejada de perills, alguns aliens a l’home, d’altres provocats per l’home mateix. La vida és una contínua metamorfosi. Res està decidit per sempre, cap conquesta és irreversible. Per això, abans de morir, mitjançant la ploma de Goethe, Faust pronunciarà alguna de les paraules més lúcides que mai s’hagin escrit: “Únicament mereix la vida i la llibertat qui sap conquerir-les cada dia”.
I conclou:
Crec que llibertat i enigma són companys inseparables al transcurs de l’existència humana. Enigma vol dir literalment allò que es vela i es revela al mateix temps. Ser lliure és cercar ser lliure, és travessar els successius vels que se’ns presenten al nostre interior tot sabent que, un cop travessats, es presentaran nous vels. La llibertat no és un estat; la llibertat és una aventura que ens fa avançar creativament enmig de lluites i contradiccions. Èdip ha d’arrencar-se els ulls i errar pel món per començar a veure-hi. Sòcrates, heroi de la raó, ha de sotmetre’s a la guia del misteri que li proporciona Diotima per assolir la bellesa. El contemplador del cementiri marí, atrapat en l’enlluernament de la perfecció, descendeix, com a nedador, al mar dels sentits, per recordar-nos que són les imperfeccions quotidianes les que ens fan respirar.

La llibertat és una aventura. Probablement és la gran aventura de l’existència. Difícil, plena de perills, complexa. Però val la pena experimentar-la perquè, gràcies a ella, ens convertim en éssers humans. Així ho va entendre Faust, el vell Faust: “Únicament mereix la vida i la llibertat qui sap conquerir-les cada dia”.
Una abraçada.








Fausto


Argullol nos recuerda que, al igual que Sófocles escribió el Edipo en Colono cuando rondaba los 80 años de edad, Goethe completó el Fausto, después de más seis décadas de trabajo en él, con una edad similar, "enfrentándose estoicamente a las enfermedades e incomodidades de su edad."
"En la primera parte de la obra Fausto no acierta en el momento. Ha explorado la sensualidad, la ciencia, el poder, pero su alma se sabe siempre insatisfecha. Como él mismo dice, ebriamente del deseo al placer y en el placer se consume por el deseo. Está atrapado en el círculo vicioso de la insaciabilidad. El yo encerrado en sus propios hechizos se siente perpetuamente infeliz. Goethe trata de luchar contra esta limitación, y en la segunda parte de su obra da un nuevo rumbo a su héroe. Fausto, el cual al inicio ha exigido la juventud permanente como parte de su pacto demoníaco, envejece al ritmo del tiempo. Ya no se propone, como antes, conquistar la plenitud, como si ésta fuera un saqueo de la vida, sino, más bien, descubrir esta plenitud. el conocimiento ya no es un asalto de la existencia, es una experiencia de la vida, la misma experiencia que siente el nadador de Valéry cuando lucha y disfruta con las olas ."

[...] La plenitud, si es que existe, es una travesía compartida. Amamos a través de los otros, y nuestra libertad, si no es también la libertad de los demás, es un espejismo estéril. Debemos cultivar el amor propio, pero con el objetivo de amar; debemos enriquecer nuestra libertad íntima, pero por ser cómplices de los otros hombres libres.

[...] Es cierto que Goethe no es ningún ingenuo. Él no ofrece sistemas filosóficos perfectas ni, tampoco, utopías que prometen una sociedad asépticamente feliz. No se olvida del sufrimiento, del riesgo, de la imperfección. Esta humanidad libre, evocada en condicional por Fausto agonizante, siempre estará rodeada de peligros, algunos ajenos al hombre, otros provocados por el hombre mismo. La vida es una continua metamorfosis. Nada está decidido para siempre, ninguna conquista es irreversible. Por ello, antes de morir, mediante la pluma de Goethe, Fausto pronunciará alguna de las palabras más lúcidas que nunca hayan escrito: "Únicamente merece la vida y la libertad quien sabe conquistarlas cada día".
Y concluye:
Creo que libertad y enigma son compañeros inseparables al transcurso de la existencia humana. Enigma significa literalmente lo que se vela y se revela al mismo tiempo. Ser libre es buscar ser libre, es atravesar los sucesivos velos que se nos presentan en nuestro interior sabiendo que, una vez atravesados, se presentarán nuevos velos. La libertad no es un estado; la libertad es una aventura que nos hace avanzar creativamente en medio de luchas y contradicciones. Edipo debe arrancarse los ojos y errar por el mundo para empezar a ver. Sócrates, héroe de la razón, debe someterse a la guía del misterio que le proporciona Diotima para alcanzar la belleza. El contemplador del cementerio marino, atrapado en el deslumbramiento de la perfección, desciende, como nadador, en el mar de los sentidos, para recordarnos que son las imperfecciones cotidianas las que nos hacen respirar.

La libertad es una aventura. Probablemente es la gran aventura de la existencia. Difícil, llena de peligros, compleja. Pero vale la pena experimentarla porque, gracias a ella, nos convertimos en seres humanos. Así lo entendió Fausto, el viejo Fausto: "Únicamente merece la vida y la libertad quien sabe conquistarlas cada día".
Un abrazo.


dijous, 16 de novembre del 2017

Valéry

[Entrada 191]

Valéry


El cementiri marí és a Seta, prop de Montpeller, dalt d'un turó, vora al mar. Argullol ens situa dalt d'aquell turó, prop de la tomba del poeta Paul Valéry, en un dia assolellat proper al solstici d'estiu amb el sol del migdia quan "el món es queda sense ombra".

En aquest ambient Paul Valéry "observa el mar [...] sota el domini del migdia absolut [...] El poeta, per explicar-se, al·ludeix a l’Ésser Immutable de Parmènides, una de les matrius de la metafísica occidental. Hi ha quelcom summament inquietant i excepcionalment tranquil·litzador en l’enlluernament total. Una coincidència entre la plenitud i el buit, quan, en efecte, l’ésser humà esdevé un habitant de l’enigma."
"Si algú pogués arribar a enfrontar-se a aquella bellesa absoluta a la qual aspirava Sòcrates sota la tutela de Diotima experimentaria també el gran enlluernament de la perfecció que domina la primera part d’El cementiri marí. Però la perfecció és inexpressable. Necessitem allò imperfecte, allò sensorial. El banquet de Plató descriu la marxa èpica del cos cap a l’esperit; El cementiri marí de Valéry tracta d’expressar la marxa, no menys èpica, de l’esperit cap al cos."

[...] "Necessitem les ombres per ser lliures, i necessitem els colors que proporcionen les ombres per apoderar-nos de les formes del món. Quan, després del migdia, el sol cau, Valéry rememora Heràclit, l’altra matriu de la nostra filosofia: tot flueix, tot fuig. El canvi incessant de les coses ens fa reconèixer la realitat. És un coneixement imperfecte però viu."

[...] "La llibertat personal implica fecundar-se en la contradicció i la metamorfosi, en la contemplació i l’acció. Per obtenir aquesta fecundació Sòcrates apel·la al rescat del cos per part de l’esperit, i el nedador de Valéry demostra amb el seu exemple que, igualment, l’esperit ha de ser rescatat pel cos. Cos i esperit són una unitat, dos noms per a una realitat única. La bellesa no és recognoscible ni comunicable sense els estímuls d’allò que els sentits ens fan apreciar com bell. El bé és una pura abstracció sense els actes concrets de bondat. La llibertat és una paraula buida, o la pitjor de les mentides, sense la valentia i el risc d’elegir lliurement.
A partir d'aquí Argullol s'encamina a les conclusions i apareix el Faust de Goethe, però el deixarem per a un altre post.

Una abraçada.








Valéry


El cementerio marino está en Sète, cerca de Montpellier, sobre una colina, cerca al mar. Argullol nos sitúa arriba de aquell colina, cerca de la tumba del poeta Paul Valéry, en un día soleado cercano al solsticio de verano con el sol del mediodía cuando "el mundo se queda sin sombra".

En este ambiente Paul Valéry "observa el mar [...] bajo el dominio del mediodía absoluto [...] El poeta, para explicarse, alude al Ser Inmutable de Parménides, una de las matrices de la metafísica occidental. Hay algo sumamente inquietante y excepcionalmente tranquilizador en el deslumbramiento total. Una coincidencia entre la plenitud y el vacío, cuando, en efecto, el ser humano se convierte en un habitante del enigma."
"Si alguien pudiera llegar a enfrentarse a aquella belleza absoluta a la que aspiraba Sócrates bajo la tutela de Diotima experimentaría también el gran deslumbramiento de la perfección que domina la primera parte de El cementerio marino. Pero la perfección es inexpresable. Necesitamos lo imperfecto, lo sensorial. El banquete de Platón describe la marcha épica del cuerpo hacia el espíritu; El cementerio marino de Valéry trata de expresar la marcha, no menos épica, del espíritu hacia el cuerpo."

[...] "Necesitamos las sombras para ser libres, y necesitamos los colores que proporcionan las sombras para apoderarnos de las formas del mundo. Cuando, después del mediodía, el sol cae, Valéry rememora Heráclito, la otra matriz de nuestra filosofía: todo fluye, todo huye. El cambio incesante de las cosas nos hace reconocer la realidad. Es un conocimiento imperfecto pero vivo."

[...] "La libertad personal implica fecundarse en la contradicción y la metamorfosis, en la contemplación y la acción. Para obtener esta fecundación Sócrates apela al rescate del cuerpo por parte del espíritu, y el nadador de Valéry demuestra con su ejemplo que, igualmente, el espíritu debe ser rescatado por el cuerpo. Cuerpo y espíritu son una unidad, dos nombres para una realidad única. La belleza no es reconocible ni comunicable sin los estímulos de lo que los sentidos nos hacen apreciar como bello. el bien es una pura abstracción sin los actos concretos de bondad. la libertad es una palabra vacía, o la peor de las mentiras, sin la valentía y el riesgo de elegir libremente.
A partir de aquí Argullol se encamina a las conclusiones y aparece el Fausto de Goethe, pero lo dejaremos para otro post.

Un abrazo.


dijous, 9 de novembre del 2017

Plató --- Platón

[Entrada 190]

Plató


El segon escenari que planteja Rafel Argullol es situa a Atenes, a l'antiga Grècia, en un dels diàlegs de Plató: El banquet. Recordeu que Plató, als seus diàlegs, posa en boca de Sòcrates allò que ell vol defensar, és a dir, el seu pensament.

En el moment culminant del banquet Sòcrates diu que "Eros no únicament no és un déu,com al·legaven els altres contertulians sinó la força del desig. Eros és el desig de bellesa que [...] implica també el desig de bé i de bellesa." Pel pare del racionalisme europeu l'últim graó, el salt final és "l'abraçada amb la bellesa absoluta [...] Dit amb altres paraules: el salt del coneixement a la saviesa."

Però apareix, en aquest debat, una dona, Diotima. Sòcrates afirma que ella és qui "veritablement sap." En la societat patriarcal grega, Plató presenta la saviesa en mans d'una dona que, a més, és bàrbara. Ella és qui du a Sòcrates pel camí de la saviesa. I a tall de conclusió Argullol raona:
Per avançar pel camí de l’emancipació personal l’home ha de ser dona, i la dona, home; l’alteritat ha de fertilitzar la identitat, i la identitat, l’alteritat; la raó ha d’absorbir l’enigma, i l’enigma, la raó. El narcisisme endogàmic i la claustrofòbia dogmàtica impedeixen a l’ésser humà progressar en la seva emancipació, l’autèntica meta que ofereix l’existència. Només el coneixement de l’altre, el diàleg amb l’altre, l’acceptació de l’altre ens orienten en la ruta cap a nosaltres mateixos.

De la mateixa manera que Èdip va deixar de ser Èdip per convertir-se en un home lliure, Sòcrates va deixar de ser Sòcrates, i es va deixar guiar per la misteriosa Diotima, per aspirar a ser un home savi.
Sète, Paul Valery i El cementiri marí són els protagonistes de la següent escena que us resumiré en un tercer post.

Una abraçada.








Platón


El segundo escenario que plantea Rafael Argullol se sitúa en Atenas, en la antigua Grecia, en uno de los diálogos de Platón: El banquete. Recuerdad que Platón, en sus diálogos, pone en boca de Sócrates lo que él quiere defender, es decir, su pensamiento.

En el momento culminante del banquete Sócrates dice que "Eros no únicamente no es un dios, como alegaban los otros contertulios sino la fuerza del deseo. Eros es el deseo de belleza que [...] implica también el deseo de bien y de belleza." Para el padre del racionalismo europeo el último escalón, el salto final es "el abrazo con la belleza absoluta [...] en otras palabras: el salto del conocimiento a la sabiduría."

Pero aparece, en este debate, una mujer, Diotima. Sócrates afirma que ella es quien "verdaderamente sabe." En la sociedad patriarcal griega, Platón presenta la sabiduría en manos de una mujer que, además, es bárbara. Ella es quien lleva a Sócrates por el camino de la sabiduría. Y como conclusión Argullol razona:
Para avanzar por el camino de la emancipación personal del hombre debe ser mujer, y la mujer, hombre; la alteridad debe fertilizar la identidad, y la identidad, la alteridad; la razón debe absorber el enigma, y el enigma, la razón. El narcisismo endogámico y la claustrofobia dogmática impiden al ser humano progresar en su emancipación, la auténtica meta que ofrece la existencia. Sólo el conocimiento del otro, el diálogo con el otro, la aceptación del otro nos orientan en la ruta hacia nosotros mismos.

Del mismo modo que Edipo dejó de ser Edipo para convertirse en un hombre libre, Sócrates dejó de ser Sócrates, y se dejó guiar por la misteriosa Diotima, para aspirar a ser un hombre sabio.
Sète, Paul Valery y El cementerio marino son los protagonistas de la siguiente escena que os resumiré en un tercer post.

Un abrazo.


dijous, 2 de novembre del 2017

Èdip --- Edipo

[Entrada 189]

Èdip


Èdip és un personatge mític de l'antiga Grècia que va matar al seu pare i es va casar amb la seva mare. El seu pare, Lai, era el rei de Tebes. Lai es va casar amb Jocasta. Abans de casar-se van consultar l'oracle de Delfos, el qual els advertí que "el fill que tinguessin arribaria a ser assassí de son pare i espòs de sa mare". En néixer el seu primer fill, tement el compliment del destí, Lai va encarregar a un servent fidel que matés la criatura, però el serf, compadit per la fragilitat del nen, es va limitar a abandonar-lo a la muntanya. Un pastor que s'ocupava dels ramats del rei de Corint el va recollir i se'l va afillar. Després els reis de Corint el van adoptar com a fill propi.

Èdip fuig de Corint perquè li arriba notícia del que havia pronosticat l'oracle de Delfos, perquè creu, erròniament, que així no complirà aquest pronòstic. En el viatge mata a son pare, desxifra l'enigma de l'Esfinx (un monstre amb rostre i mans de dona, la veu d'home, cos de gos, cua de serp, ales d'au i urpes de lleó) aconseguint així la corona de Tebes i casar-se amb Jocasta sense saber que és la seva mare. Amb ella té 4 fills. Èdip amb aquest triomf sobre l'Esfinx, creu que hi veu amb una penetració que ningú té.

El drama ens l'explica Sòfocles en el seu Èdip rei. Allà ens explica com Èdip i Jocasta s'assabenten de la veritat. Qui adverteix a Èdip és precisament un cec, Tirèsies, que és també un endeví sagrat, una persona que no hi veu, però que penetra a la profunditat del passat i del futur. Èdip creu veure-hi, però no hi veu; creu saber, però no sap, ja que desconeix qui és. És a dir, que Èdip que té ulls no hi veu, i Tirèsies, cec, hi veu. Èdip ens representa a nosaltres que estem aferrats a allò que és immediat i som covards davant la perspectiva de mirar dins de nosaltres mateixos.

Jocasta se suïcida, i Èdip es buida els ulls. Sòfocles ens descriu en una altra obra, Èdip a Colonos, un Èdip vell que, finalment, ha obtingut la saviesa. No la falsa saviesa que se li atorgava quan era el jove rei Èdip sinó l’autèntica saviesa de qui, sense temor, ha mirat dins d’ell mateix i ha elegit. Ara, finalment, sap que el vertader enigma de l’Esfinx és ell mateix. L’enigma de l’Esfinx és l’home.

Les idees d'aquest text surten de la lliçó inaugural del curs acadèmic 2017-2018 de la Universitat Pompeu Fabra (UPF): "Llibertat i enigma en tres escenes" pronunciada pel Dr. Rafel Argullol, catedràtic d'Estètica i Teoria de les Arts a la Facultat d'Humanitats d'aquesta universitat. Una lliçó amb la qual m'hi vaig sentit ben identificat i potser per això m'he animat a intentar fer-vos-la arribar. Si us animeu a llegir-la completa, la teniu web de la UPF en un PDF. També la podeu trobar amb imatge i veu en aquest enllaç a YouTube.

Aquesta és la primera de les tres escenes. La segona se situa en el banquet de Plató i la tercera a Séte al sud de França, a la tomba de Paul Valéry. El Dr. Argullol fa la seva reflexió final sobre el Faust de Goethe. Us presentaré les tres parts que falten en posts successius, resumides com he fet avui, tot i que en el meu resum he transcrit literalment algunes de les frases i també paragrafs sencers.

Així que continuarà amb Plató.

Una abraçada.








Edipo


Edipo es un personaje mítico de la antigua Grecia que mató a su padre y se casó con su madre. Su padre, Layo, era el rey de Tebas. Layo se casó con Yocasta. Antes de casarse consultaron el oráculo de Delfos, el cual les advirtió que "el hijo que tuvieran llegaría a ser asesino de su padre y esposo de su madre". Al nacer su primer hijo, temiendo el el cumplimiento del destino, Layo encargó a un sirviente fiel que matara a la criatura, pero el siervo, compadecido por la fragilidad del niño, se limitó a abandonarlo a la montaña. Un pastor que se ocupaba de los rebaños del rey de Corinto lo recogió y lo ahijó. Después los reyes de Corinto lo adoptaron como hijo propio.

Edipo huye de Corinto porque le llega noticia de lo que había pronosticado el oráculo de Delfos, porque cree, erróneamente, que así no cumplirá este pronóstico. En el viaje mata a su padre, descifra el enigma de la Esfinge (un monstruo con rostro y manos de mujer, la voz de hombre, cuerpo de perro, cola de serpiente, alas de ave y garras de león) consiguiendo así la corona de Tebas y casarse con Yocasta sin saber que es su madre. Con ella tiene 4 hijos. Edipo con este triunfo sobre la Esfinge, cree que ve con una penetración que nadie tiene.

El drama nos la cuenta Sófocles en su Edipo rey. En él nos cuenta como Edipo y Yocasta se enteran de la verdad. Quien advierte a Edipo es precisamente un ciego, Tiresias, que es también un adivino sagrado, una persona que no ve, pero que penetra en la profundidad del pasado y del futuro. Edipo cree ver, pero no ve; cree saber, pero no sabe, ya que desconoce quién es. Es decir, que Edipo que tiene ojos no ve, y Tiresias, ciego, ve. Edipo nos representa a nosotros que estamos aferrados a lo inmediato y somos cobardes ante la perspectiva de mirar dentro de nosotros mismos.

Yocasta se suicida, y Edipo se vacía los ojos. Sófocles nos describe en otra obra, Edipo en Colono, un Edipo viejo que, finalmente, ha obtenido la sabiduría. No la falsa sabiduría que se le otorgaba cuando era el joven rey Edipo sino la auténtica sabiduría de quien, sin temor, ha mirado dentro de sí mismo y ha elegido. Ahora, finalmente, sabe que el verdadero enigma de la Esfinge es él mismo. El enigma de la Esfinge es el hombre.

Las ideas de este texto salen de la lección inaugural del curso académico 2017-2018 de la Universidad Pompeu Fabra (UPF): "Libertad y enigma en tres escenas" pronunciada por el Dr. Rafael Argullol, catedrático de Estética y Teoría de las Artes en la Facultad de Humanidades de esa universidad. Una lección con la que me sentido bien identificado y quizá por eso me he animado a intentar hacérosla llegar. Si os animais a leerla completa, la tenéis en catalán web de la UPF en un PDF. También la podéis encontrar con imagen y voz, también en calatán, en aquest enllaç a YouTube.

Esta es la primera de las tres escenas. La segunda se sitúa en el banquete de Platón y la tercera a Séte el sur de Francia, en la tumba de Paul Valéry. El Dr. Argullol hace su reflexión final sobre el Fausto de Goethe. Os presentaré las tres partes que faltan en posts sucesivos, resumidas como he hecho hoy, aunque en mi resumen he transcrito literalmente algunas de las frases y también párrafos enteros.

Así que continuará con Platón.

Un abrazo.