Un futur de precarietat? --- ¿Un futuro de precariedad?

[Entrada 199]

Un futur de precarietat?

«Els homes no es van poder comprometre a renunciar a la plenitud dels seus drets naturals i a respectar l'ordre social si la societat no els oferís un destí preferible al qual la natura els condemna: quan no es neguin a executar-ho i el seu treball no sigui suficient per al seu manteniment, la societat ha de procurar-los una nutrició saludable, un estatge sa, un vestit convenient, el necessari per criar els seus fills, cures en les seves malalties; és a dir, una existència suportable i a la qual no es vegin obligats a fatigar-se en excés. Doncs és el temps de descans el que poden consagrar a la cosa pública.»
Jean-Paul Marat.

Diuen que el meu país és la tretzena economia del món i que des del final del 2013 va començar una recuperació econòmica després de la crisi que s'havia iniciat el 2007. El govern del moment es gloria d'aquesta recuperació i diu que és l'exemple d'Europa. Però el deute de l'Estat que el 2014 era del 99% del PIB avui segueix estancada al voltant d'aquest percentatge i ara és del 100% del PIB.

A més, el valor del salari mitjà de l'any 2016 és inferior al de l'any anterior, mentre els preus van pujar en una taxa anual que era la més alta des del 2013. En poques paraules mentre els salaris s'abaixen els preus s'apugen. Al mateix temps un de cada quatre habitants està risc de pobresa, cosa que afecta fonamentalment a la fracció dels més joves. El més greu és que un 30% d'aquesta població que està en risc de pobresa té feina, vol dir que rep un salari, i un 15% té estudis superiors.

La «Declaració Universal dels Drets Humans» de 1948, que és la que ha assumit l'ONU i que s'intenta que compleixin tots els països que en formen part, diu que «Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si cal, amb altres mitjans de protecció social.» Fixeu-vos que només és un dret de la persona que treballa, cosa que vol dir que és la persona qui l'ha de fer respectar i, per tant, aquesta persona pot haver d'acabar renunciant-hi «per un plat de llenties» com el personatge bíblic Esaú (Gn 25, 29-34).

Marat, fa més de 200 anys, ho plantejava com un deure de la societat: «la societat ha de...», això obligaria als estats a fer-ho complir, de forma que seria molt més difícil que es pogués fer que algú en renunciés.

En aquest moment, la influència de la ideologia ultraliberal (o neoliberal) en les nostres societats és indiscutible. Segons ells l'Estat ha de mantenir-se al marge del funcionament del mercat. Mentrestant els tractats internacionals de lliure comerç, i les indústries que produeixen en països on els salaris són precaris, i fins i tot miserables, han forçat a la renúncia d'aquest dret a moltes persones dels països més desenvolupats per millorar la competitivitat... Val més poc que res...

La nostra «Declaració Universal dels Drets Humans» ha begut força de les declaracions dels drets de l'home i del ciutadà que van forjar-se en la revolució francesa de 1789, i com podeu veure en aquell moment ja hi havia veus que posaven en crisi alguns dels seus plantejaments. El que em sembla clar és que la pobresa, la misèria que pateix una part de la humanitat no és més que un símptoma del mal funcionament d'aquesta societat. I també em sembla clar que sempre és evitable. Que si no s'evita és perquè no es vol.

Si més no en el meu país, la pèrdua de drets de les persones és progressiva i sembla que no té aturador. A més, la situació als països hegemònics d'occident no sembla que vagi per un camí gaire millor que el de casa meva. Tot plegat sembla no presagiar res de bo.

Una abraçada.

¿Un futuro de precariedad?

«Los hombres no pudieron comprometerse a renunciar a la plenitud de sus derechos naturales y a respetar el orden social si la sociedad no les ofreciera un destino preferible al que la naturaleza les condena: cuando no se nieguen a ejecutarlo y su trabajo no baste para su sustento, la sociedad debe procurarles una nutrición saludable, una morada sana, un vestido conveniente, lo necesario para criar a sus hijos, cuidados en sus enfermedades; es decir, una existencia soportable y en la que no se vean obligados a fatigarse en exceso. Pues es el tiempo de descanso el que pueden consagrar a la cosa pública.»
Jean-Paul Marat.

Dicen que mi país es la decimotercera economía del mundo y que desde el final de 2013 comenzó una recuperación económica tras la crisis que se havia iniciado en 2007. El gobierno del momento alardea de esa recuperación y dice que es el ejemplo de Europa. Pero la deuda del Estado que en 2014 era del 99% del PIB hoy sigue estancada alrededor de ese porcentaje y ahora es del 100% del PIB.

Además, el valor del salario medio del año 2016 es inferior al del año anterior, mientras los precios subieron en una tasa anual que era la más alta desde 2013. En pocas palabras mientras los salarios bajan los precios suben. A su vez uno de cada cuatro habitantes está riesgo de pobreza, lo que afecta fundamentalmente a la fracción de los más jóvenes. Lo más grave es que un 30% de esta población que está en riesgo de pobreza tiene trabajo, significa que recibe un salario, y un 15% tiene estudios superiores.

La «Declaración Universal de los Derechos Humanos» de 1948, que es la que ha asumido la ONU y que se intenta que cumplan todos los países que forman parte de ella, dice que «Toda persona que trabaja tiene derecho a una remuneración equitativa y satisfactoria que asegure para él y su familia una existencia conforme a la dignidad humana, completada, en caso necesario, con otros medios de protección social.» Fijaros en que sólo es un derecho de la persona que trabaja, lo cual quiere decir que es la persona quien lo ha de hacer respetar y que, por lo tanto, esa persona puede tener que acabar renunciando a él «por un plato de lentejas» como el personaje bíblico Esaú (Gn 25, 29-34).

Marat, hace más de 200 años, lo planteaba como un deber de la sociedad: «la sociedad debe ...», Eso obligaría a los estados a hacerlo cumplir, de forma que sería mucho más difícil que se pudiera obligar a alguien a renunciar a ello.

En este momento, la influencia de la ideología ultraliberal (neoliberal) en nuestras sociedades es indiscutible. Según ellos el Estado debe mantenerse al margen del funcionamiento del mercado. Mientras tanto los tratados internacionales de libre comercio, y las industrias que producen en países donde los salarios son precarios, e incluso miserables, han forzado a la renuncia de ese derecho a muchas personas de los países más desarrollados para mejorar su competitividad... Más vale poco que nada...

Nuestra «Declaración Universal de los Derechos Humanos» ha bebido bastante de las declaraciones de los derechos del hombre y del ciudadano que forjaron en la revolución francesa de 1789, y como se puede ver en aquel momento ya había voces que ponían en crisis algunos de sus planteos. Lo que me parece claro es que la pobreza, la miseria que sufre una parte de la humanidad no es más que un síntoma del mal funcionamiento de esa sociedad. Y también me parece claro que siempre es evitable. Que si no se evita es porque no se quiere evitar.

Por lo menos en mi país, la pérdida de derechos de las personas es progresiva y parece imparable. Además, la situación en los países hegemónicos de occidente no parece que vaya por un camino mucho mejor que el de mi país. Todo eso parece no presagiar nada bueno.

Un abrazo.