Salut mental i treball --- Salud mental y trabajo

[Entrada 215]

Salut mental i treball

Aquest és un text que va publicar el diari barceloní «La Vanguardia» a la seva contra portada, en una secció que ells anomenen «La Contra». Crec que aquest text complementa molt bé l'entrevista a Genís Roca, que vaig publicar fa poc, amb una visió de l'evolució del món laboral d'aquests darrers anys. A mi m'ha semblat que és de lectura imprescindible. Espero que a vosaltres també us ho sembli.

Una abraçada.

Christophe Dejours, psiquiatre, investiga la relació entre treball i salut mental.

Tinc 68 anys. Parisenc. Catedràtic de Psicoanàlisi-Salut-Treball en el Conservatoire National des Arts et Métiers, on dirigeixo el laboratori de Psicologia del Treball. Casat, tres filles. La degradació del treball que ha instaurat el model neoliberal ens emmalalteix. Sóc agnòstic.

“L’ajuda mútua a la feina ha desaparegut”

IMA SANCHÍS - 06/03/2018

---
Fa tres dècades que investiga com afecta la feina a la nostra salut i n’ha escrit uns quants llibres. El panorama que descriu és desolador: la quantitat ha substituït la qualitat; la gestió de la feina, exercida per directius que coneixen poc la matèria que han de gestionar i les seves eines d’avaluació, la precarització, explotació laboral i la inseguretat converteixen treballar en un infern ple de malalts i tornen el sistema poc productiu... “Però les elits econòmiques i els estats prefereixen el control que exerceixen a través de la por que la productivitat”. El resultat és un teixit social malalt i una tendència als sistemes totalitaris. Ha fet una conferència a la Societat d’ Estudis Psicosomàtics Iberoamericana (SEPIA).
---

La feina és part essencial de la nostra identitat?

Sí, i per tant pot ser el vehicle per a la nostra realització o per a la nostra destrucció.

Vostè estudia la segona.

Des de finals dels anys 90 hi ha hagut una transformació molt profunda de l’organització de l’organització del treball. Els tècnics i enginyers han estat reemplaçats per gestors.

Que no necessàriament entenen de la matèria que han de gestionar.

En absolut. S’encarreguen de la gestió de costos: d’estocs, del temps, del personal; i les seves eines, l’avaluació individual de la feina, els criteris de certificació, les normes ISO... ja no mesuren la qualitat del treball sinó la quantitat.

I això què provoca?

L’avaluació individual, ja sigui a força de promocions o càstigs, provoca la competitivitat generalitzada, la qual cosa altera profundament les relacions en el lloc de treball on l’ajuda mútua desapareix.

És el campi qui pugui.

Sí, instal·lant la desconfiança i la por, la qual cosa provoca diverses patologies. Els trastorns musculoesquelètics són la malaltia professional que més augmenta a França.

No es deu a una mala postura?

No, es tracta de tensió, afecta tota mena de treballadors i és una catàstrofe en la salut pública. També augmenten el burn i el karoshi.

Mort sobtada?

Ocasionada per una hemorràgia cerebral sense que hi hagués cap factor de risc cardiovascular. I s’ha disparat el consum de drogues per aguantar el ritme de feina. Sabem que a les cadenes de muntatge es consumeix cocaïna.

Creix el nombre de suïcidis en el lloc de treball.

L’estandardització a través de l’aplicació de protocols crea molt patiment ètic entre els professionals. Comercials, metges, jutges, anestesistes... els apliquen sabent que en molts casos les repercussions seran nefastes.

Un fenomen nou?

Va aparèixer l’any 2000 i té lloc a tots els països occidentals. A France Télécom en sis mesos el 2009 es van suïcidar 35 persones, i un total de 60 entre el 2007 i el 2010.

Ho ha investigat?

Sí, es manifesta en persones dedicades, sòlides i ben estructurades l’organització de les quals els impulsa a contribuir en pràctiques que ells condemnen: empleats de centres de trucades que es veuen obligats a mentir al client; metges als quals se’ls demana que aturin la reanimació d’un pacient per recuperar els òrgans per a trasplantaments per augmentar el rendiment d’un hospital...

El treballador és més dòcil que mai?

Sí, perquè l’avaluació personal ha destrossat la solidaritat i la confiança. En les multinacionals veus que els enginyers, amb taules contínues, prefereixen comunicar-se per e-mail. Els treballadors tenen por els uns dels altres.

Vivim en la inseguretat.

La pressió és tan gran que no s’havien vist mai tantes prejubilacions. Als hospitals a França hi ha milers de llocs vacants per a metges en cap de servei.

Per què ho tolerem?

Destruïda la solidaritat, les estratègies que desenvolupem per defensar-nos d’aquesta pressió laboral col·lectivament passen per intentar integrar el patiment.

Posi-me’n un exemple.

Avui la mà d’obra es basa en la subcontractació en cascada, la feina precària. Els obrers ho capgiren assumint el risc laboral com un joc. Són habituals les quintades, en les quals obliguen el nou a enfilar-se sense arnès a l’edifici en construcció i allà el suspenen penjant d’una grua i el gronxen en l’aire.

Té cap solució?

Hem d’organitzar el treball d’una altra manera. Des del nostre laboratori vam posar en marxa fa deu anys un altre model de gestió que està funcionant molt bé.

Què proposa?

La cooperació horitzontal, vertical, amb els clients, i transversal (entre metge i pacient, professor i alumnes, productor i consumidor). El resultat és una productivitat més gran perquè optimitza el temps, l’eficàcia i la qualitat.

Vostè en va escriure un informe per al Govern francès.

Sí, amb un comitè d’experts, però va ser arxivat. Les multinacionals i els estats prefereixen perdre qualitat i salut mental i guanyar domini i control, perquè això debilita la possibilitat que la gent s’organitzi i protesti. A França ja no hi ha vagues!

El sistema no sembla que hagi de canviar.

No, malgrat que hi ha senyals clars que el model està en crisi i que destrueix el teixit social i la democràcia, d’aquí el malestar i l’ascensió de la dreta a tot Europa.

Però aquest model s’imposa perquè molts hi col·laboren.

Sí, executius, gerents, personal de recursos humà, supervisors i tècnics que contribueixen a la flexibilització de la feina, l’abús i la precarietat sabent que és moralment reprovable. La seva manera d’aguantar és no pensar centrant-se en la feina i obeint.

I a ells no els afecta?

Molts pateixen estrès i trastorns cognitius, és a dir, no poden distingir el que és just del que és injust, i fins i tot el que és veritat del que és fals en la pròpia naturalesa de la feina.

Salud mental y trabajo

Este es un texto que publicó el diario barcelonés «La Vanguardia» en su contra portada, en una sección que ellos llaman «La Contra». Creo que este texto complementa muy bien la entrevista a Genís Roca, que publiqué hace poco, con una visión de la evolución del mundo laboral de estos últimos años. A mí me ha parecido que es de lectura imprescindible. Espero que a vosotros también os lo parezca.
Un abrazo.

Christophe Dejours, psiquiatra, investiga la relación entre trabajo y salud mental

Tengo 68 años. Parisino. Catedrático de Psicoanálisis-Salud-Trabajo en el Conservatoire National des Arts et Métiers, donde dirijo el laboratorio de Psicología del Trabajo. Casado, tres hijas. La degradación del trabajo que ha instaurado el modelo neoliberal nos enferma. Soy agnóstico

"La ayuda mutua en el trabajo ha desaparecido”

IMA SANCHÍS - 06/03/2018 04:53

---
Lleva tres décadas investigando cómo afecta el trabajo en nuestra salud y tiene escritos varios libros. El panorama que describe es desolador: la cantidad ha sustituido a la calidad; la gestión del trabajo, ejercida por directivos que poco saben de lo que deben gestionar y sus herramientas de evaluación, la precarización y la inseguridad convierten trabajar en un infierno lleno de enfermos y hacen el sistema poco productivo... “Pero las elites económicas y los estados prefieren el control que ejercen a través del miedo a la productividad”. El resultado es un tejido social enfermo y una tendencia a los sistemas totalitarios. Ha impartido una conferencia en la Sociedad de Estudios Psicosomáticos Iberoamericana (SEPIA).
---

¿El trabajo es parte esencial de nuestra identidad?

Sí, y por tanto puede ser el vehículo para nuestra realización o para nuestra destrucción.

Usted estudia lo segundo.

Desde finales de los años noventa se ha dado una transformación muy profunda de la organización del trabajo. Los técnicos e ingenieros han sido reemplazados por gestores.

Que no necesariamente entienden de la materia que deben gestionar.

En absoluto. Se encargan de la gestión de costes: de stocks, del tiempo, del personal; y sus herramientas, la evaluación individual del trabajo, los criterios de certificación, las normas ISO..., ya no miden la calidad del trabajo sino la cantidad.

¿Y eso qué provoca?

La evaluación individual provoca la competitividad generalizada, lo que altera profundamente las relaciones en el trabajo donde la ayuda mutua desaparece.

Es el sálvese quien pueda.

Sí, instalando la desconfianza y el miedo, lo que provoca diversas patologías. Los trastornos musculoesqueléticos son la enfermedad profesional que más aumenta en Francia.

¿No se debe a una mala postura?

No, se trata de tensión, afecta a todo tipo de trabajadores y es una catástrofe en la salud pública. También aumentan el burn out y el karoshi.

¿Muerte súbita?

Ocasionada por una hemorragia cerebral sin que hubiera ningún factor de riesgo cardiovascular. Y se ha disparado el consumo de drogas para aguantar el ritmo de trabajo. Sabemos que en las cadenas de montaje se consume cocaína.

Aumentan los suicidios en el lugar de trabajo.

La estandarización a través de la aplicación de protocolos crea entre los profesionales mucho sufrimiento ético. Comerciales, médicos, jueces, anestesistas... los aplican sabiendo que en muchos casos las repercusiones serán nefastas.

¿Un fenómeno nuevo?

Apareció en el año 2000 y se da en todos los países occidentales. En France Télécom en seis meses en el 2009 se suicidaron 35 personas, y un total de 60 entre el 2007 y el 2010 .

¿Lo ha investigado?

Sí, se manifiesta en personas dedicadas, sólidas y bien estructuradas cuya organización los impulsa a contribuir en prácticas que ellos condenan: empleados de centros de llamadas que se ven obligados a mentir al cliente; médicos a los que se les pide que detengan la reanimación de un paciente para recuperar los órganos para trasplantes para aumentar el rendimiento de un hospital...

¿El trabajador es más manso que nunca?

Sí, porque la evaluación personal ha destrozado la solidaridad y la confianza. En las multinacionales ves que los ingenieros con mesas continuas prefieren comunicarse por e-mail. La gente tiene miedo los unos de los otros.

Vivimos en la inseguridad.

La presión es tan grande que nunca se habían visto tantas prejubilaciones. En los hospitales en Francia hay miles de puestos vacantes para médicos jefes de servicio.

¿Por qué lo toleramos?

Destruida la solidaridad, las estrategias que desarrollamos para defendernos de esa presión laboral a nivel colectivo pasan por intentar integrar el sufrimiento.

Póngame un ejemplo.

Hoy la mano de obra se basa en la subcontratación en cascada, el trabajo precario. Los obreros le dan la vuelta asumiendo el riesgo laboral como un juego. Son habituales las novatadas, en las que obligan al nuevo a trepar sin arnés al edificio en construcción y allí lo suspenden colgando de una grúa y lo columpian en el aire.

¿Tiene usted alguna solución?

Debemos organizar el trabajo de otra manera. Desde nuestro laboratorio hemos puesto en marcha hace ya diez años otro modelo de gestión que está funcionando muy bien.

¿Qué propone?

La cooperación horizontal, vertical, con los clientes, y transversal (entre médico y paciente, profesor y alumnos, productor y consumidor). El resultado es una mayor productividad porque optimiza el tiempo, la eficacia y la calidad.

Escribió usted un informe al respectopara el Gobierno francés.

Sí, con un comité de expertos, pero fue archivado.Las multinacionales y los estados prefieren perder en calidad y en salud mental y ganar en dominio y control, porque eso debilita la posibilidad de que la gente se organice y proteste. ¡En Francia ya no hay huelgas!

No parece que el sistema vaya a cambiar.

No, pese a que hay señales claras de que el modelo está en crisis y que destruye el tejido social y la democracia, de ahí la ascensión de la derecha en toda Europa.

Pero este modelo se impone porque muchos colaboran.

Sí, ejecutivos, gerentes, personal de recursos humanos, supervisores y técnicos que contribuyen a la flexibilización del trabajo, el abuso y la precariedad sabiendo que es moralmente reprobable. Su manera de aguantar es no pensar centrándose en el trabajo y obedeciendo.

¿Y a ellos no les afecta?

Muchos padecen estrés y trastornos cognitivos: no pueden distinguir lo que es justo y lo que es injusto, e incluso lo que es verdad de lo que es falso en la propia naturaleza del trabajo.

Revolució digital i canvi social --- Revolución digital y cambio social

[Entrada 213]

Revolució digital i canvi social

Avui us proposo una entrevista que crec que és de lectura obligatòria. Això no comporta que estigui totalment d'acord amb les opinions que s'hi aboquen, perquè, sens dubte, en matisaria alguns detalls, però la reflexió em sembla molt encertada i diria que la major part la podria signar sobretot quan en Roca defensa que, si no comencem a lluitar ara mateix, la desigualtat acabarà tornant-se imposar. Crec que no us la podeu perdre. La dedico especialment als castellanoparlants perquè em temo que els costarà trobar una altra traducció d'aquest text al castellà.

Una abraçada.

Genís Roca: “El canvi social per culpa de la revolució digital serà molt bèstia. No ens ho podem ni imaginar”
Text: Sergi Picazo, 27 febrer 2018 (original a: http://www.elcritic.cat/entrevistes/genis-roca-el-canvi-social-per-culpa-de-la-revolucio-digital-sera-molt-bestia-no-ens-ho-podem-ni-imaginar-21413)

Genís Roca (Girona, 1966) és arqueòleg, especialitzat en el paleolític, i ha excavat vaixells romans, pobles ibèrics i necròpolis medievals. Això, segons explica, és el que l'ha portat a entendre la revolució tecnològica digital que estem vivint/patint avui dia. "El canvi social que vindrà serà brutal", avisa. "Pot venir una època de foscor o un món millor. Dependrà de la nostra capacitat per lluitar", insisteix durant tota l'entrevista. Roca porta sempre una barba espessa i ulleres de pasta, s'ha convertit en un guru tecnològic i té una empresa d'assessoria digital. Va col·laborar en projectes pioners com la UOC o Infonomia. Ara fot un cop de mà en multitud de projectes. Entre aquests, CRÍTIC.

Pregunta: Vas estudiar i treballar com a arqueòleg especialista en el paleolític inferior. Com passes d’excavar en coves a ser un referent en el camp de les noves tecnologies?

Resposta: És un camí molt lògic. M’ha anat bé perquè crec que la primera carrera que un estudia li dóna eines per interpretar la realitat. Un metge diagnostica. Un advocat té tendència a identificar els riscos. Un físic sol descriure bé el problema. Un periodista fa moltes preguntes. Un arqueòleg com jo especialitzat en el paleolític inferior sempre ha de recórrer a les ciències i a moltes disciplines diferents per entendre el que trobàvem als jaciments. L’arqueòleg intenta interpretar com la tecnologia impacta en la seva societat.

P: T’has dedicat durant anys a intentar entendre el canvi tecnològic. L’entens?

R: La mirada d’arqueòleg m’ajuda per veure que això que ens està passant ara amb el canvi tecnològic digital ha passat altres vegades en la història. Els meus clients em demanen que els digui què passarà en el futur: un banc vol saber si han de tancar les oficines. Leroy Merlin vol saber cap on va l''e-commerce’. El meu mètode per intentar interpretar el futur és mirar al passat.

P: Doncs, mira, t’ho pregunto: això de la revolució digital ja ha passat abans en el passat?

R: Sí! Al llarg de la història de la humanitat hi ha alguns canvis tecnològics que han aconseguit modificar els sistemes de producció i la manera de viure de la gent. Això ha passat molt poques vegades, potser set o vuit cops.

P: Quines van ser aquestes revolucions tecnològiques?

R: Primer, la talla lítica, és a dir, quan els humans agafen una pedra, la tallen i hi fan objectes o eines com un ganivet, una destral o una fletxa. La diferència entre un lleó i els humans, bàsicament, eren el llenguatge i la capacitat per fer eines per dominar la natura. Va ser molt bèstia! Entre altres coses, va permetre caçar millor animals, i això va ser bàsic per sobreviure. I va tenir conseqüències: per exemple, la divisió del treball: els més forts caçaven i els més hàbils feien eines.

P: I més endavant…?

R: Fem un saltiró de 200.000 anys… i els humans comencen a domesticar les espècies: la capacitat de conrear cereals o criar un porc. Aquesta tecnologia, que serveix per dominar la natura, provoca el salt al neolític. Va ser un canvi social enorme: vam passar de nòmades a sedentaris. Imagina’t el canvi!

P: … La Revolució Industrial va ser un altre gran canvi tecnològic, no?

R: Sí. Un altre canvi radical que es produeix entre el segle XIX i el XX. La Revolució Industrial va tenir com a conseqüència l’èxode rural cap al món urbà. Vivim en ciutats perquè hi va haver un canvi tecnològic. Tenim una cultura basada en el salari perquè hi va haver una revolució industrial. El meu avi, previ a la Revolució Industrial, no vivia d’un salari, sinó de la seva feina: matava el porc, criava gallines, tallava llenya, conreava el camp… i amb la seva feina es ‘guanyava la vida’. Només una petita part de la seva vida depenia dels calés. En canvi, la meva vida, només una generació i mitja després, depèn exclusivament dels diners. Sense diners no tinc casa, ni menjar, ni oci, ni potser salut o educació. Ara la meva única manera d’accedir als diners és un treball.

P: La clau del que dius, doncs, seria que “sempre que hi ha una nova tecnologia disruptiva hi ha un canvi social”.

R: Sí! Ara tenim una nova tecnologia digital i tindrà com a conseqüència un canvi social.

P: Ja ho estem veient o ho veurem més en el futur?

R: Serà en el futur. No hem ni començat. Ara estan canviant els negocis, estem parlant del Big Data, estem començant a patir els algoritmes. Però no estem parlant del futur de la societat. El canvi social serà molt bèstia. No ens ho podem ni imaginar.

P: Ni tu te l’imagines?

R: Jo sí que me l’estic imaginant. Però, per imaginar-me’l, necessito pensar en escenaris d’aquí a 30 o 40 anys. Es destruiran llocs de treball. Canviarà la nostra relació amb l’autoritat. Els estats nació actuals estan en crisi: els territoris a Europa estaran ordenats d’una altra manera.

P: Però… per què passarà tot això?

R: La tecnologia digital, molt i molt resumit, només fa una cosa: modifica la nostra relació amb la informació. La informació circula més que mai. La informació té menys propietaris que mai. La informació està molt més descentralitzada que mai. Hi ha més persones emetent informació que mai. Arriba de manera instantània arreu del planeta. El meu fill pot dir-me que avui no ve a dinar, una associació d’Austràlia pot enviar-te un comunicat de la seva lluita contra el canvi climàtic. Modificar la teva relació amb la informació és modificar la teva relació amb el poder. Modificar la teva relació amb el poder és modificar-ho tot. Canvia la relació amb la justícia, amb la propietat, amb la política. No crec que hi hagi més corrupció que abans… però hi ha més informació per detectar casos de corrupció que abans. Aquests canvis en la relació amb la informació faran créixer la participació ciutadana en tot: els mitjans de comunicació ja no estan sols emetent informació, els polítics han de tenir en compte els seus votants no només un cop cada quatre anys per les eleccions o el propietari d’un hotel ha de preveure que hi haurà opinions a TripAdvisor si hi ha un problema a l’hotel.

P: La gent està espantada amb l’arribada de la robòtica i de la intel·ligència artificial. Canviarà el nostre treball?

R: Fan bé d’estar preocupats. Perdrem llocs de feina. N’hi haurà de nous. El saldo serà negatiu. Hi ha feines que es perdran per sempre: els taxistes perdran la feina si els cotxes van sols. Els canvis d’era tecnològica provoquen crisis: hi va haver una crisi al neolític o hi va haver una crisi amb la Revolució Industrial. Passar del model antic al model nou és una crisi per als habitants del model antic. És un ‘problemón’. Ningú canvia per gust. La majoria canvia per necessitat. Al quaternari, quan aquells primats van emigrar buscant terres més càlides fa 250.000 anys, es van desplaçar milers de quilòmetres bàsicament perquè es morien de gana. Per tant, hi haurà canvis, però seran durs. Per exemple, quan es parla del futur del treball, sorgeix el tema de la renda bàsica universal. Diuen que una solució seria redistribuir la riquesa que generem d’una manera diferent: podem garantir una renda bàsica per a tothom, però es necessita que els que acaparen avui molts diners en cedeixin una part per al bé comú. Crec, però, que no ho faran voluntàriament. Serà una crisi. De fet, en la història de la humanitat, les crisis han vingut acompanyades de guerres o de conflictes violents.

P: Aquí podrien sorgir conflictes. Per quin motiu seran les noves guerres?

R: Hi ha sobre la taula dues grans qüestions que ens obliguen a canviar el model: els nous fluxos d’informació i el canvi climàtic. Aquesta nova situació demana canvis radicals. Però el que està en dubte és quin serà el model resultant. Qui tindrà el control? Qui tindrà el poder? Hi ha una idea absolutament errònia inoculada durant els segles XIX i XX que diu que el progrés és bo. El progrés provoca canvis, però ningú garanteix que sigui bo. Cal veure quin model d’ordre social s’imposarà després del canvi tecnològic. Pregunto: es repartirà la riquesa? Hi haurà un govern autoritari? L’accés a la informació servirà per controlar més la ciutadania? Per tant, qui vulgui defensar un model social més democràtic i igualitari haurà de sortir al carrer a defensar-ho. Totes les revolucions tecnològiques han necessitat una lluita social per corregir-ne els excessos. La Revolució Industrial va demanar el sindicalisme i l’Estat del benestar perquè hi havia pràctiques abusives pels que tenien el control de les fàbriques sobre els nous treballadors industrials.

P: Yuval Noah Harari, a la seva obra ‘Homo Deus’, denuncia l’accés desigual a la tecnologia. Ell, potser de manera provocativa, pronostica que un accés desigual a les dades i als avenços tecnològics durant centenars o milers d’anys podria donar lloc fins i tot a una nova espècie d’humans evolucionada de l''Homo sapiens' que s’anomenaria ‘Homo Deus’. Seria una mena d’espècie superior, amb millor salut, amb un millor llenguatge, amb més coneixements i més memòria gràcies a anys i anys de desigualtat en l’accés a la tecnologia i a les dades.

R: Aquest és un escenari possible. Jo el que defenso és que hi haurà un canvi social profund en les pròximes dècades… però el que reclamo al mateix temps és que hauríem de començar a visualitzar com a societat quin món volem per d’aquí a 50 o 60 anys i començar a treballar en aquella direcció. Si ho deixem a la improvisació, guanyarà la desigualtat. S’ha de començar a intervenir avui. La paraula és lluitar. No reflexionar. És lluitar. Però cal posar-s’hi ja. La revolució neolítica va tenir-nos entretinguts un miler d’anys. La Revolució Industrial ens va ocupar uns 200 anys. Però aquesta revolució digital és tan ràpida que ens ocuparà com a màxim un centenar d’anys. En portem 20; en falten 80. Aquest moviment social de protesta l’iniciarem nosaltres i com a màxim el completaran els nostres fills. Serà vertiginós!

P: Entenc que creus que s’ha de posar el focus més en la batalla per la informació que no en la tecnologia en si?

R: La professora d’estudis culturals Paula Sibilia, que va venir fa poc al CCCB, explica que “cada societat abraça la tecnologia que necessita”. El que vull dir és que nosaltres no som víctimes d’aquesta tecnologia; l’hem abraçat. L’instint de supervivència de l’espècie ha notat que necessitàvem canviar la nostra relació amb la informació perquè la situació actual era insatisfactòria. Per a nosaltres com a espècie ja no era satisfactori que la informació estigués controlada per un grup petit de persones, per un grup editor, per un comte o pel Govern de l’Estat. Necessitàvem que els ciutadans es relacionessin amb la informació d’una manera directa sense passar per intermediaris i de manera més ràpida. Per això hem abraçat aquesta tecnologia desesperadament. Volíem canviar la nostra relació amb l’autoritat i organitzar-nos segons la nostra voluntat.

P: Hem parlat molt del futur. Però vull entendre l’avui. He conegut gent realment angoixada pel món en què vivim.

R: Som més conscients dels riscos.

P: Hi ha gent que fins i tot vol tornar a la seva vida abans de la tecnologia: que no vol dependre tant del telèfon mòbil, que no vol estar tot el dia connectada o que decideix sortir de les xarxes com Facebook o Twitter. Estem massa enganxats al mòbil? O, en canvi, creus que ha estat una gran millora poder comunicar-nos amb el món amb un simple mòbil?

R: Totes les respostes són vàlides. Però fixa-t’hi: l’essència del que ha canviat és la nostra relació amb la informació. La porta d’accés a la informació és el teu dispositiu mòbil: potencialment el mòbil és només l’eina que et permet accedir potencialment a qualsevol informació que necessitis en qualsevol moment. Què és informació? El que tu vulguis: l’última hora de la política catalana, on és el teu fill ara mateix, quin any va néixer Pompeu Fabra, el cartell del Primavera Sound o una foto del teu ‘tiet’ de fa cinc anys. Estar connectats a tota la informació disponible és una novetat molt bèstia per als éssers humans. Això ho hem de pair. Mentre no païm bé, ens emborratxem amb la novetat. Hi ha gent que és addicta, gent que està malalta, gent que és feliç, gent que està espantada. La generació anterior va aprendre a apagar el televisor si no li agradava el que feien; ara has d’aprendre a apagar el mòbil si no el necessites. El que no podràs evitar és que la nostra relació amb la informació hagi canviat per sempre.

P: Per què?

R: Tu ets un individu que genera informació i dades constantment. Fins i tot, sense ser-ne conscient. La tecnologia emet un flux d’informació: es pot saber on has anat, amb qui has parlat, on treballes, en què et gastes els diners, on aniràs de vacances l’estiu que ve, a quin hotel has anat l’últim cap de setmana… Això espanta. L’estrès que tenim tots és que hi pot haver algú, que no sabem qui és, que pot saber massa coses sobre mi sense el meu permís.

P: Facebook no és una anècdota. Què significa socialment i políticament aquesta xarxa social?

R: Per mi, Facebook és un accident. Tu i jo vam néixer en un món on tot era privat, i podíem decidir què era el que fèiem públic. I Facebook va ser la constatació que la vida s’havia tornat pública i has de lluitar per intentar deixar coses en privat. La informació flueix ara més enllà del que tu vulguis. Ara t’estàs espantant perquè totes les teves dades poden estar en mans d’algú. Això esgarrifa i amb raó. Clarament, això és un canvi social. Sabrem viure en aquest nou món que ve? Voldrem viure-hi?

P: Ostres, quina por. Però… com es pot evitar? Això sembla una onada imparable.

R: Els sindicalistes que van fer les primeres lluites contra els abusos a les grans fàbriques d’Anglaterra també van ser uns pioners quan semblava que era impossible enfrontar-se als poderosos. Ara els primers lluitadors socials d’aquesta crisi digital ja han aparegut —es diuen Snowden, Assange, Manning, Falciani o Simona Levi— i, com va passar amb aquells primers sindicalistes, estan perseguits per la justícia, empresonats, putejats i en risc personal. Són els primers que s’estan trencant la cara pels nostres drets ciutadans. Necessitem renegociar ja la nostra relació amb la informació. Surt Snowden i diu: “Escolta, que us estan espiant massivament. I això no està bé; hi hauríem de fer alguna cosa”. Els estats, amb l’excusa de la seguretat, i les empreses, amb l’excusa de donar serveis, s’estan passant dos pobles. Surt Assange i diu: “Home, doncs nosaltres també tenim dret que la seva informació sigui transparent si és rellevant per a la democràcia. I aquí teniu els comunicats de l’ambaixada dels Estats Units parlant de tal i tal, o aquí teniu els vídeos d’una matança de civils a l’Iraq”. Per què ells tenen dret a mantenir en secret les seves informacions i, en canvi, les nostres dades han de ser públiques?

P: Una de les grans batalles dels anys que vénen seran les dades i el Big Data?

R: Sí.

P: Però, és clar, hi haurà un debat: d’una banda, podem acceptar donar dades de per on anem amb cotxe per així evitar els embussos de trànsit; però, d’altra banda, no volem donar-les perquè no volem que sàpiguen on som en cada moment.

R: La clau de volta del nou model és l’ètica. A l’Ajuntament de Barcelona, la comissionada de Tecnologia Francesca Bria, proposa que la sobirania de les dades ha de ser de la ciutadania. Collonut! Però el problema és que aquesta idea no està consolidada i, si demà guanyen les eleccions uns altres, potser no tinguin aquest discurs. Una de les coses a què estic dedicant més temps últimament és a parlar amb filòsofs. Tot aquest embolic només es pot resoldre si recuperem la confiança. Els homínids, des del paleolític fins ara, vivim en grup perquè això ens fa millors. Per viure en col·lectiu, deleguem aspectes vitals en el grup. Per exemple, confio al grup la meva alimentació: un cuida els infants i un altre surt a caçar. Però fixeu-vos-hi: hem confiat en el grup l’educació dels fills, la meva salut, la justícia, la seguretat… Què acostuma a passar sempre que hi ha una crisi en la societat? Es perd la confiança en el grup. Jo ara mateix estic dubtant seriosament dels nostres jutges, dels nostres policies, dels empresaris, de si em pagaran la pensió… Dubto de tot. La clau per recuperar la confiança en el grup passa per la claredat de la informació. Jo et puc donar les meves dades, però només si sé què hi fas, on tens les dades o a qui les ensenyaràs. Ara dubto de si la policia està escoltant el meu telèfon. Ara dubto de si el jutge agafarà una frase fora de context i em posarà a la presó per rebel·lió i sedició. Em faig una anàlisi de sang i dubto si la companyia asseguradora hi tindrà accés, i em posarà problemes per la meva assegurança de vida. Sé que estan prenent decisions d’acord amb algoritmes a través de la multitud d’informacions que generem, però desconeixem totalment quines dades són i per a què les fan servir. Tots els indicis són fotuts: Snowden o Assange ens han avisat.

P: Creus que les grans empreses s’estan aprofitant de nosaltres?

R: Sí.

P: Només ens volen com a consumidors?

R: Sí.

P: Volen augmentar encara més el nostre consumisme?

R: Sí.

P: Però la tecnologia ens està canviant la vida quotidiana: som més consumistes perquè és molt més fàcil comprar?

R: No és la tecnologia: és la llei del mercat. Les empreses volen maximitzar els seus beneficis i volen que consumeixis més, i per això apareix això de l’obsolescència programada i coses d’aquestes. Les empreses majoritàriament ja no són projectes socials. A la seva manera i en el seu context s’ha d’admetre que abans els grans empresaris muntaven un projecte social al voltant de l’empresa. Ara, no, la responsabilitat social corporativa és només màrqueting i només miren el compte d’explotació o la cotització a la borsa. Només importen els resultats.

P: La cultura digital és una cultura de la velocitat, de la immediatesa i dels missatges curts. Això ens afectarà psicològicament?

R: Sí. La nostra relació amb la informació és instantània. Això haurem de pair-ho. N’haurem d’aprendre.

P: El telèfon mòbil ens esclavitza o ens allibera?

R: Si el món del futur té alguna possibilitat de ser millor, ho serà gràcies a la revolució digital. La solució, però, passarà per la nostra capacitat d’organitzar-nos com a ciutadans gràcies a la tecnologia. Però estarem molt enfeinats els pròxims 40 anys. Haurem de lluitar molt. Sóc molt optimista a 60 anys vista; molt pessimista per als pròxims 30 anys. Els pròxims 30 anys són els anys del catacrac. Si no surt bé, els anys de foscor seran molts més. Cap societat canvia si no és per necessitat. Això empitjorarà. Tindrem més gent a l’atur, més gent amb sous de 700 euros, el preu de l’habitatge pujarà, hi haurà desigualtat en l’accés a la salut… Fa poc em preguntaven: quants anys viurem? I vaig respondre: quants te’n pots pagar? Tinc el dubte de qui podrà pagar-se la tecnologia que permetrà canviar un ronyó per una peça metàl·lica.

P: Però ara hi ha cada cop més gent crítica amb l’obsessió pels telèfons mòbils, per les noves tecnologies o per les xarxes socials.

R: El mòbil és només la interfície que necessitàvem per produir continguts. Potser continuarà sent important per rebre la informació. Però seran els objectes els que donin les dades que necessiten empreses i governs a partir d’ara. Els cotxes diran a quina velocitat anem per l’autopista. Els sensors diran que hem anat a la platja a Alacant. L’important són els algoritmes, no les interfícies. Fixa’t que en el 'Mobile World Congress' abans presentaven interfícies com el mòbil d’última generació, les ulleres virtuals, la realitat augmentada o les atmosferes envoltants… Ara, però, parlen d’algoritmes. Tindran les nostres dades, i del que estan parlant és de què fan amb les nostres dades. El mòbil ara és més important com a caixa amb sensors que permet saber on ets, què has comprat, què has llegit, quant has caminat… que com a interfície per parlar amb tu. No volen saber la teva opinió a Twitter. No els importa. El que realment fan és pensar quins algoritmes apliquen per fer coses amb les teves dades.

P: Ah, així, doncs, el telèfon mòbil ja no seria tan important…

R: El mòbil és mort, és el passat, no és el futur. No t’equivoquis amb la tecnologia: posa el focus en la informació. Internet ha tingut diferents etapes i cada etapa s’ha jugat en una interfície diferent. Va haver-hi una etapa del 1995 al 2005 en què la interfície era la pantalla gran d’un ordinador de sobretaula: era una Internet reflexiva, per llegir, per navegar. Del 2005 al 2017, la interfície ha estat el mòbil, i s’ha tornat més impulsiva, més ràpida. Però el que comença ara és que la informació de la qual estem parlant no la generes tu, sinó un sensor. El flux de dades es genera sense que nosaltres fem res perquè el rellotge té un sensor que diu com estàs de pulsacions, el mòbil ens dirà on has estat… Per tant, la nova interfície són els sensors. D’aquí a 10 anys potser hi haurà sensors a la roba, al cotxe, al bar. El teu cervell no generarà el contingut, sinó que es generarà a través del teu moviment i dels objectes. És el que anomenen la Internet de les coses. La teva creativitat ja no dota de continguts Internet; és la teva activitat.

Genís Roca és soci col·laborador de la cooperativa de CRÍTIC.

Revolución digital y cambio social

Hoy os propongo una entrevista que creo que es de lectura obligatoria. Esto no conlleva que esté totalmente de acuerdo con las opiniones que se vierten en ella, porque, sin duda, matizaría algunos detalles, pero la reflexión me parece muy acertada y diría que en su mayor parte la podría firmar sobretodo cuando Roca defiende que, si no empezamos a luchar ahora mismo, la desigualdad acabará volviéndose imponer. Creo que no os la podéis perder. La dedico especialmente a los castellanohablantes porque me temo que os costará encontrar otra traducción de este texto al castellano.

Un abrazo.

Genís Roca: "El cambio social por culpa de la revolución digital será muy bestia. No nos lo podemos llegar a imaginar"
Texto: Sergi Picazo, 27 de febrero de 2018 (original en: http://www.elcritic.cat/entrevistes/genis-roca-el-canvi-social-per-culpa-de-la-revolucio-digital-sera-molt-bestia-no-ens-ho-podem-ni-imaginar-21413)

Genís Roca (Girona, 1966) es arqueólogo, especializado en el paleolítico, y ha excavado barcos romanos, pueblos ibéricos y necrópolis medievales. Esto, según cuenta, es lo que la ha llevado a entender la revolución tecnológica digital que estamos viviendo/sufriendo hoy en día. "El cambio social que vendrá será brutal", avisa. "Puede venir una época de oscuridad o un mundo mejor. Dependerá de nuestra capacidad para luchar", insiste durante toda la entrevista. Roca lleva siempre una barba espesa y gafas de pasta, se ha convertido en un gurú tecnológico y tiene una empresa de asesoría digital. Colaboró en proyectos pioneros como la UOC o Infonomia. Ahora echa una mano a multitud de proyectos. Entre estos, CRÍTIC.

Pregunta: Estudiaste y trabajaste como arqueólogo especialista en el paleolítico inferior. ¿Cómo pasas de excavar en cuevas a ser un referente en el campo de las nuevas tecnologías?

Respuesta: Es un camino muy lógico. Me ha ido bien porque creo que la primera carrera que uno estudia le da herramientas para interpretar la realidad. Un médico diagnostica. Un abogado tiene tendencia a identificar los riesgos. Un físico suele describir bien el problema. Un periodista hace muchas preguntas. Un arqueólogo como yo especializado en el paleolítico inferior siempre tiene que recurrir a las ciencias y a muchas disciplinas diferentes para entender lo que encontrábamos en los yacimientos. El arqueólogo intenta interpretar como la tecnología impacta en su sociedad.

P: Te has dedicado durante años a intentar entender el cambio tecnológico. ¿Lo entiendes?

R: La mirada de arqueólogo me ayuda para ver que esto que nos está pasando ahora con el cambio tecnológico digital ha pasado otras veces en la historia. Mis clientes me piden que les diga qué pasará en el futuro: un banco quiere saber si tienen que cerrar las oficinas. Leroy Merlin quiere saber hacia dónde va el 'e-commerce'. Mi método para intentar interpretar el futuro es mirar al pasado.

P: Pues, mira, te lo pregunto: ¿Esto de la revolución digital ya ha pasado antes en el pasado?

R: ¡Sí! A lo largo de la historia de la humanidad hay algunos cambios tecnológicos que han conseguido modificar los sistemas de producción y la manera de vivir de la gente. Esto ha pasado muy pocas veces, tal vez siete u ocho.

P: ¿Cuáles fueron esas revoluciones tecnológicas?

R: Primero, la talla lítica, es decir, cuando los humanos cogen una piedra, la cortan y hacen objetos o herramientas como un cuchillo, un hacha o una flecha. La diferencia entre un león y los humanos, básicamente, eran el lenguaje y la capacidad para hacer herramientas para dominar la naturaleza. ¡Fue muy bestia! Entre otras cosas, permitió cazar mejor animales, y eso fue básico para sobrevivir. Y tuvo consecuencias: por ejemplo, la división del trabajo: los más fuertes cazaban y los más hábiles hacían herramientas.

P: ¿Y más adelante...?

R: Hacemos un saltito de 200.000 años... y los humanos empiezan a domesticar las especies: la capacidad de cultivar cereales o criar un cerdo. Esta tecnología, que sirve para dominar la naturaleza, provoca el salto al neolítico. Fue un cambio social enorme: pasamos de nómadas a sedentarios. ¡Imagínate el cambio!

P: ... La Revolución Industrial fue otro gran cambio tecnológico, ¿no?

R: Sí. Otro cambio radical que se produce entre el siglo XIX y el XX. La Revolución Industrial tuvo como consecuencia el éxodo rural hacia el mundo urbano. Vivimos en ciudades porque hubo un cambio tecnológico. Tenemos una cultura basada en el salario porque hubo una revolución industrial. Mi abuelo, previo a la Revolución Industrial, no vivía de un salario, sino de su trabajo: mataba el cerdo, criaba gallinas, cortaba leña, cultivaba el campo... y con su trabajo se 'ganaba la vida'. Sólo una pequeña parte de su vida dependía del dinero. En cambio, mi vida, sólo una generación y media después, depende exclusivamente del dinero. Sin dinero no tengo casa, ni comida, ni ocio, ni quizá salud o educación. Ahora mi única manera de acceder al dinero es un trabajo.

P: La clave de lo que dices, pues, sería que "siempre que hay una nueva tecnología disruptiva hay un cambio social".

R: ¡Sí! Ahora tenemos una nueva tecnología digital y tendrá como consecuencia un cambio social.

P: ¿Ya lo estamos viendo o lo veremos más en el futuro?

R: Será en el futuro. No hemos ni empezado. Ahora están cambiando los negocios, estamos hablando del Big Data, estamos empezando a sufrir los algoritmos. Pero no estamos hablando del futuro de la sociedad. El cambio social será muy bestia. No nos lo podemos ni imaginar.

P: ¿Ni tú te lo imaginas?

R: Yo sí que me la estoy imaginando. Pero, para imaginármelo, necesito pensar en escenarios dentro de 30 o 40 años. Se destruirán puestos de trabajo. Cambiará nuestra relación con la autoridad. Los estados nación actuales están en crisis: los territorios en Europa estarán ordenados de otra manera.

P: Pero... ¿por qué pasará todo esto?

R: La tecnología digital, muy, muy resumido, sólo hace una cosa: modifica nuestra relación con la información. La información circula más que nunca. La información tiene menos propietarios que nunca. La información está mucho más descentralizada que nunca. Hay más personas emitiendo información que nunca. Llega de manera instantánea en todo el planeta. Mi hijo puede decirme que hoy no viene a comer, una asociación de Australia puede enviarte un comunicado de su lucha contra el cambio climático. Modificar tu relación con la información es modificar tu relación con el poder. Modificar tu relación con el poder es modificar todo. Cambia la relación con la justicia, con la propiedad, con la política. No creo que haya más corrupción que antes... pero hay más información para detectar casos de corrupción que antes. Estos cambios en la relación con la información harán crecer la participación ciudadana en todo: los medios de comunicación ya no están solos emitiendo información, los políticos deben tener en cuenta sus votantes no sólo una vez cada cuatro años para las elecciones o el propietario de un hotel debe prever que habrá opiniones en TripAdvisor si hay un problema en el hotel.

P: La gente está asustada con la llegada de la robótica y de la inteligencia artificial. ¿Cambiará nuestro trabajo?

R: Hacen bien en estar preocupados. Perderemos puestos de trabajo. Habrá unos nuevos. El saldo será negativo. Hay trabajos que se perderán para siempre: los taxistas perderán su empleo si los coches van solos. Los cambios de era tecnológica provocan crisis: hubo una crisis en el neolítico o hubo una crisis con la Revolución Industrial. Pasar del modelo antiguo al modelo nuevo es una crisis para los habitantes del modelo antiguo. Es un 'problemón'. Nadie cambia por gusto. La mayoría cambia por necesidad. Al cuaternario, cuando aquellos primates emigraron buscando tierras más cálidas hace 250.000 años, se desplazaron miles de kilómetros básicamente porque se morían de hambre. Por lo tanto, habrá cambios, pero serán duros. Por ejemplo, cuando se habla del futuro del trabajo, surge el tema de la renta básica universal. Dicen que una solución sería redistribuir la riqueza que generamos de una manera diferente: podemos garantizar una renta básica para todos, pero se necesita que los que acaparan hoy mucho dinero cedan una parte para el bien común. Creo, sin embargo, que no lo harán voluntariamente. Será una crisis. De hecho, en la historia de la humanidad, las crisis han venido acompañadas de guerras o de conflictos violentos.

P: Aquí podrían surgir conflictos. ¿Por qué serán las nuevas guerras?

R: Hay sobre la mesa dos grandes cuestiones que nos obligan a cambiar el modelo: los nuevos flujos de información y el cambio climático. Esta nueva situación requiere cambios radicales. Pero lo que está en duda es cuál será el modelo resultante. Quién tendrá el control? Quién tendrá el poder? Hay una idea absolutamente errónea inoculada durante los siglos XIX y XX que dice que el progreso es bueno. El progreso provoca cambios, pero nadie garantiza que sea bueno. Hay que ver qué modelo de orden social impondrá después del cambio tecnológico. Pregunto: ¿Se repartirá la riqueza? ¿Habrá un gobierno autoritario? ¿El acceso a la información servirá para controlar más la ciudadanía? Por tanto, quien quiera defender un modelo social más democrático e igualitario tendrá que salir a la calle a defenderlo. Todas las revoluciones tecnológicas han necesitado una lucha social para corregir los excesos. La Revolución Industrial pidió el sindicalismo y el Estado del bienestar porque había prácticas abusivas por los que tenían el control de las fábricas sobre los nuevos trabajadores industriales.

P: Yuval Noah Harari, en su obra 'Homo Deus', denuncia el acceso desigual a la tecnología. Él, tal vez de manera provocativa, pronostica que un acceso desigual a los datos y a los avances tecnológicos durante cientos o miles de años podría dar lugar incluso a una nueva especie de humanos evolucionada del 'Homo sapiens' que se llamaría 'Homo Deus'. Sería como una de especie superior, con mejor salud, con un mejor lenguaje, con más conocimientos y más memoria gracias a años y años de desigualdad en el acceso a la tecnología y a los datos.

R: Este es un escenario posible. Yo lo que defiendo es que habrá un cambio social profundo en las próximas décadas... pero lo que reclamo al mismo tiempo es que deberíamos empezar a visualizar, como sociedad, qué mundo queremos para dentro de 50 o 60 años y empezar a trabajar en esa dirección. Si lo dejamos a la improvisación, ganará la desigualdad. Hay que empezar a intervenir hoy. La palabra es luchar. No reflexionar. Es luchar. Pero hay que ponerse a ello ya. La revolución neolítica no tuvo entretenidos un millar de años. La Revolución Industrial nos ocupó unos 200 años. Pero esta revolución digital es tan rápida que nos ocupará como máximo un centenar de años. En llevamos 20; faltan 80. Este movimiento social de protesta lo iniciaremos nosotros y como máximo lo completarán nuestros hijos. ¡Será vertiginoso!

P: Entiendo que crees que se debe poner el foco más en la batalla por la información que no en la tecnología en sí?

R: La profesora de estudios culturales Paula Sibilia, que vino hace poco en el CCCB, explica que "cada sociedad abraza la tecnología que necesita". Lo que quiero decir es que nosotros no somos víctimas de esa tecnología; la hemos abrazado. El instinto de supervivencia de la especie ha notado que necesitábamos cambiar nuestra relación con la información que la situación actual era insatisfactoria. Para nosotros como especie ya no era satisfactorio que la información estuviera controlada por un grupo pequeño de personas, por un grupo editor, por un conde o por el Gobierno del Estado. Necesitábamos que los ciudadanos se relacionaran con la información de una manera directa sin pasar por intermediarios y de manera más rápida. Por eso hemos abrazado esa tecnología desesperadamente. Queríamos cambiar nuestra relación con la autoridad y organizarnos según nuestra voluntad.

P: Hemos hablado mucho del futuro. Pero quiero entender el hoy. He conocido gente realmente angustiada por el mundo en que vivimos.

R: Somos más conscientes de los riesgos.

P: Hay gente que incluso quiere volver a su vida antes de la tecnología: que no quiere depender tanto del teléfono móvil, que no quiere estar todo el día conectada o que decide salir de las redes como Facebook o Twitter. ¿Estamos demasiado pegados al móvil? ¿O, en cambio, crees que ha sido una gran mejora poder comunicarnos con el mundo con un simple móvil?

R: Todas las respuestas son válidas. Pero fíjate: la esencia de lo que ha cambiado es nuestra relación con la información. La puerta de acceso a la información es tu dispositivo móvil: potencialmente el móvil es sólo la herramienta que te permite acceder potencialmente a cualquier información que necesites en cualquier momento. ¿Qué es información? Lo que tú quieras: la última hora de la política catalana, dónde está tu hijo ahora mismo, qué año nació Pompeu Fabra, el cartel del Primavera Sound o una foto de tu 'tío' hace cinco años. Estar conectados a toda la información disponible es una novedad muy bestia para los seres humanos. Eso lo tenemos que digerir. Mientras no digerimos bien, nos emborrachamos con la novedad. Hay gente que es adicta, gente que está enferma, gente que es feliz, gente que está asustada. La generación anterior aprendió a apagar el televisor si no le gustaba lo que hacían; ahora tienes que aprender a apagar el móvil si no lo necesitas. Lo que no podrás evitar es que nuestra relación con la información haya cambiado para siempre.

P: ¿Por qué?

R: Tú eres un individuo que genera información y datos constantemente. Incluso, sin ser consciente de ello. La tecnología emite un flujo de información: se puede saber dónde has ido, con quien has hablado, donde trabajas, en qué te gastas el dinero, donde irás de vacaciones el próximo verano, a qué hotel has ido el último fin de semana... Esto asusta. El estrés que tenemos todos es que puede haber alguien, que no sabemos quién es, que puede saber demasiadas cosas sobre mí sin mi permiso.

P: Facebook no es una anécdota. ¿Qué significa social y políticamente esta red social?

R: Para mí, Facebook es un accidente. Tú y yo nacimos en un mundo donde todo era privado, y podíamos decidir qué era lo que hacíamos público. Y Facebook fue la constatación de que la vida se había vuelto pública y tienes que luchar para intentar dejar cosas en privado. La información fluye ahora más allá de lo que tú quieras. Ahora te estás asustando porque todos tus datos pueden estar en manos de alguien. Esto estremece y con razón. Claramente, esto es un cambio social. ¿Sabremos vivir en este nuevo mundo que viene? ¿Querremos vivir en él?

P: Ostras, qué miedo. Pero... ¿cómo se puede evitar? Esto parece una ola imparable.

R: Los sindicalistas que hicieron las primeras luchas contra los abusos en las grandes fábricas de Inglaterra también fueron unos pioneros cuando parecía que era imposible enfrentarse a los poderosos. Ahora los primeros luchadores sociales de esta crisis digital ya han aparecido -se llaman Snowden, Assange, Manning, Falciani o Simona Levi- y, como ocurrió con aquellos primeros sindicalistas, están perseguidos por la justicia, encarcelados, puteados y en riesgo personal . Son los primeros que se están rompiendo la cara por nuestros derechos ciudadanos. Necesitamos renegociar ya nuestra relación con la información. Sale Snowden y dice: "Oye, que te están espiando masivamente. Y eso no está bien; deberíamos hacer algo". Los estados, con la excusa de la seguridad, y las empresas, con la excusa de dar servicios, se están pasando dos pueblos. Sale Assange y dice: "Hombre, pues nosotros también tenemos derecho a que su información sea transparente si es relevante para la democracia. Y aquí tenéis los comunicados de la embajada de Estados Unidos hablando de tal y tal, o aquí tenéis los vídeos de una matanza de civiles en Irak". ¿Por qué ellos tienen derecho a mantener en secreto sus informaciones y, en cambio, nuestros datos serán públicos?

P: ¿Una de las grandes batallas de los años que vienen serán los datos y el Big Data?

R: Sí.

P: Pero, claro, habrá un debate: por un lado, podemos aceptar dar datos de por dónde vamos en coche para así evitar los atascos de tráfico; pero, por otra parte, no queremos dar-los porque no queremos que sepan dónde estamos en cada momento.

R: La clave del nuevo modelo es la ética. En el Ayuntamiento de Barcelona, la comisionada de Tecnología Francesca Bria, propone que la soberanía de los datos debe ser de la ciudadanía. ¡Cojonudo! Pero el problema es que esta idea no está consolidada y, si mañana ganan las elecciones otros, puede que no tengan este discurso. Una de las cosas a las que estoy dedicando más tiempo últimamente es a hablar con filósofos. Todo este lío sólo puede resolverse si recuperamos la confianza. Los homínidos, desde el paleolítico hasta ahora, vivimos en grupo porque eso nos hace mejores. Para vivir en colectivo, delegamos aspectos vitales al grupo. Por ejemplo, confío al grupo mi alimentación: uno cuida los niños y otro sale a cazar. Pero fijaos en esto: hemos confiado en el grupo la educación de los hijos, mi salud, la justicia, la seguridad... ¿Qué suele ocurrir siempre que hay una crisis en la sociedad? Se pierde la confianza en el grupo. Yo ahora mismo estoy dudando seriamente de nuestros jueces, de nuestros policías, de los empresarios, de si me pagarán la pensión... Dudo de todo. La clave para recuperar la confianza en el grupo pasa por la claridad en la información. Yo te puedo dar mis datos, pero sólo si sé qué haces con ellos, donde tienes los datos o a quien las enseñarás. Ahora dudo si la policía está escuchando mi teléfono. Ahora dudo de si el juez tomará una frase fuera de contexto y me pondrá en prisión por rebelión y sedición. Me hago un análisis de sangre y dudo si la compañía aseguradora tendrá acceso a él, y me pondrá problemas por mi seguro de vida. Sé que están tomando decisiones de acuerdo con algoritmos a través de la multitud de informaciones que generamos, pero desconocemos totalmente qué datos son y para qué los utilizan. Todos los indicios son jodidos: Snowden o Assange nos han avisado.

P: ¿Crees que las grandes empresas se están aprovechando de nosotros?

R: Sí.

P: ¿Sólo nos quieren como consumidores?

R: Sí.

P: ¿Quieren aumentar aún más nuestro consumismo?

R: Sí.

P: Pero la tecnología nos está cambiando la vida cotidiana: ¿Somos más consumistas porque es mucho más fácil comprar?

R: No es la tecnología: Es la ley del mercado. Las empresas quieren maximizar sus beneficios y quieren que consumas más, y por ello aparece esto de la obsolescencia programada y cosas por el estilo. Las empresas en su mayoría ya no son proyectos sociales. A su manera y en su contexto hay que admitir que antes los grandes empresarios montaban un proyecto social en torno a la empresa. Ahora, no, la responsabilidad social corporativa es sólo marketing y sólo miran la cuenta de explotación o la cotización en bolsa. Sólo importan los resultados.

P: La cultura digital es una cultura de la velocidad, de la inmediatez y de los mensajes cortos. ¿Esto nos afectará psicológicamente?

R: Sí. Nuestra relación con la información es instantánea. Esto tendremos que digerirlo. Tendremos que aprender.

P: ¿El teléfono móvil nos esclaviza o nos libera?

R: Si el mundo del futuro tiene alguna posibilidad de ser mejor, lo será gracias a la revolución digital. La solución, sin embargo, pasará por nuestra capacidad de organizarnos como ciudadanos gracias a la tecnología. Pero estaremos muy ocupados los próximos 40 años. Tendremos que luchar mucho. Soy muy optimista a 60 años vista; muy pesimista para los próximos 30 años. Los próximos 30 años son los años del crac. Si no sale bien, los años de oscuridad serán muchos más. Ninguna sociedad cambia si no es por necesidad. Esto empeorará. Tendremos más gente en paro, más gente con sueldos de 700 euros, el precio de la vivienda subirá, habrá desigualdad en el acceso a la salud... Hace poco me preguntaban: ¿cuántos años viviremos? Y respondí: ¿Cuantos te puedes pagar? Tengo la duda de quién podrá pagarse la tecnología que permitirá cambiar un riñón por una pieza metálica.

P: Pero ahora hay cada vez más gente crítica con la obsesión por los teléfonos móviles, por las nuevas tecnologías o por las redes sociales.

R: El móvil es sólo la interfaz que necesitábamos para producir contenidos. Quizás continuará siendo importante para recibir la información. Pero serán los objetos los que den los datos que necesitan empresas y gobiernos a partir de ahora. Los coches dirán a qué velocidad vamos por la autopista. Los sensores dirán que hemos ido a la playa en Alicante. Lo importante son los algoritmos, no las interfaces. Observa que en el 'Mobile World Congress' antes presentaban interfaces como el móvil de última generación, las gafas virtuales, la realidad aumentada o las atmósferas envolventes... Ahora, sin embargo, hablan de algoritmos. Tendrán nuestros datos, y de lo que están hablando es de qué hacen con nuestros datos. El móvil ahora es más importante como caja con sensores que permite saber dónde estás, qué has comprado, que has leído, cuanto has andado... que como interfaz para hablar contigo. No quieren saber tu opinión en Twitter. No les importa. Lo que realmente hacen es pensar qué algoritmos aplican para hacer cosas con tus datos.

P: Ah, así, pues, el teléfono móvil ya no sería tan importante...

R: El móvil está muerto, es el pasado, no es el futuro. No te equivoques con la tecnología: Pone el foco en la información. Internet ha tenido diferentes etapas y cada etapa ha jugado en una interfaz diferente. Hubo una etapa de 1995 a 2005 en la que la interfaz era la pantalla grande de un ordenador de sobremesa: era una Internet reflexiva, para leer, para navegar. De 2005 a 2017, la interfaz ha sido el móvil, y se ha vuelto más impulsiva, más rápida. Pero lo que empieza ahora es que la información de la que estamos hablando no la generas tú, sino un sensor. El flujo de datos se genera sin que nosotros hagamos nada porque el reloj tiene un sensor que dice cómo estás de pulsaciones, el móvil nos dirá dónde has estado... Por lo tanto, la nueva interfaz son los sensores. Dentro de 10 años puede que haya sensores en la ropa, en el coche, en el bar. Tu cerebro no generará el contenido, sino que se generará a través de tu movimiento y los objetos. Es lo que llaman la Internet de las cosas. Tu creatividad ya no dota de contenidos Internet; es tu actividad.

Genís Roca es socio colaborador de la cooperativa de CRÍTIC.

Democràcia en perill --- Democracia en peligro

[Entrada 212]

Democràcia en perill

La realitat del moment actual és que el govern format pel partit més corrupte d'Europa, segons he sentit afirmar no fa gaire, està posant en perill la democràcia a l'Estat Espanyol. Per començar cal tenir present que ha fet una contraposició interessada entre l'article 2 i l'article 1 de la Constitució. La defensa de la unitat territorial de l'Estat (article 2) ha estat manipulada hàbilment per transgredir els dictats de la democràcia de dret (article 1). Ha transformat un problema polític en un problema judicial a còpia de fer una lectura i aplicació de la legislació vigent força esbiaixada.

D'una banda, a força de copar el TC (Tribunal Constitucional) amb partidaris de les seves tesi, ha aconseguit imposar la seva interpretació de les lleis, i en especial de la Carta Magna. També ha usat el TC amb altres propòsits, com el de bloquejar tota la labor del Parlament de Catalunya, on està en minoria (4 diputats de 135) i on no ha passat de ser una força de l'oposició, llevat de l'ocasió que va donar suport al govern d'Artur Mas. O per dictar normes que no són de la seva competència, com exigir la presència física de Puigdemont al debat d'investidura.

També ha usat de la fiscalia per als seus propòsits, com es desprèn de la conversa de Jorge Fernández Díaz, llavors ministre de l'interior, amb el cap de l'Oficina Antifrau catalana on es deia «eso la fiscalía te lo afina» cosa que s'està fent més que palès en tot el procés repressiu que Catalunya està patint actualment.

D'altra banda, també ha estat jugant amb els trasllats dels jutges de seos i amb la designació de jutges per a determinats casos, com es va veure amb el cas Fabra (Carlos) i els canvis de titular (sempre interins) del jutjat de Nules, per no parlar del cas Gürtel i els seus moviments de jutges. I hi continua jugant, per exemple, és sospitosa la casualitat que s'hagi designat a la jutja Lamela i al jutge Llarena, que són afins a les tesis del govern central, en els casos de repressió a Catalunya.

Actualment són molts els juristes que asseguren que als polítics catalans només se'ls pot acusar d'un delicte de desobediència i de malversació (que com a molt pot comportar la inhabilitació per a càrrecs públics), en canvi se'ls acusa dels delictes de sedició i de rebel·lió (que sí que poden comportar llargues penes de presó) que no van existir perquè requereixen violència intencionada i a tot el món civilitzat s'entén que això requereix l'ús d'armes i amb víctimes (morts o ferits). Els únics ferits computats en aquests fets els van produir els cossos de la policia nacional i la guàrdia civil el dia 1 d'octubre. I, a més, s'està usant la presó preventiva com un càstig sense judici i una amenaça en aquells que els donen suport.

Sens dubte els presos i els autoexiliats d'aquest afer ho són per raons polítiques. Hi ha força veus que ho confirmen, com la de l’exfiscal José M. Mena que ho afirmava en una entrevista televisiva on, a més, va dir que «no veu, en absolut, que allò que descriuen com a violència ho sigui», però que «si hi hagués hagut violència, el delicte tindria part política i part no política». «No està dins de la legalitat produir un artifici imaginatiu per dir que hi ha violència quan no n’hi ha hagut». «‘Històricament a la cua de les manifestacions hi havia uns salvatges que trencaven vidres’, però que no per això s’assenyalava als promotors de les marxes com a responsables, i ha exposat que per considerar el delicte de rebel·lió cal que els organitzadors hagin previst i calculat voluntàriament que es generi violència.» També va assenyalar que «la voluntat independentista és perfectament legal en el sistema espanyol». [font: L’exfiscal José M. Mena, contundent: ‘Tinc la certesa que són presos polítics’ (https://www.vilaweb.cat/noticies/lex-fiscal-jose-m-mena-es-pronuncia-amb-contundencia-tinc-la-certesa-que-son-presos-politics/)].

Tot plegat avui hauria impedit el moviment del 15M de l'any 2011, és a dir, que ara no es podria repetir sense córrer el risc ser acusats de sedició i/o de rebel·lió. I aquest funcionament de la justícia, tan polaritzat, és un dels arguments que avalen que el que està en perill és la democràcia, l'estat de dret.

A més, l'estat, que està en mans del capital, de les empreses de l'Ibex 35. En aquest moment estem anant cap a una nova bombolla immobiliària impulsada per una reforma recent de la llei d'arrendaments urbans que permet pràctiques abusives que s'oposen al mandat constitucional (article 47), cosa que implica que aquella reforma de la llei d'arrendaments urbans és inconstitucional.

I és que el problema d'Europa, del qual no se'n lliura el meu país, és que, a poc a poc, i especialment des de la crisi econòmica iniciada el 2008, els poders polítics han hagut de cedir part de la seva preponderància, del seu poder, a les forces financeres que no tenen altre objectiu que l'enriquiment, que satisfer la seva cobdícia. I això ha tingut efectes com Síriza a Grècia, el brexit al Regne Unit o la lluita per la independència a Catalunya. I quan algú perd poder pot reaccionar de maneres inversemblants per intentar recuperar-lo. I també són aquests poders econòmics qui afavoreixen el renaixement amb força de moviments neofeixistes a diversos països, com Àustria, França, Holanda, Regne Unit, Dinamarca, etc. Cosa que a Espanya no cal perquè ja patim el neofranquisme del PP i el neofalangisme de C's. I aquest és un altre dels arguments que avalen que el que està en perill és la democràcia.

Malgrat que els fets de l'1-O van despertar les simpaties de bona part de la població democràtica d'Europa i de països d'altres continents pel moviment independentista català, i que potser, a la llarga, la justícia internacional els acabi donant la raó, en aquest moment la situació és d'empat, ja que els vots de la ciutadania de cap dels dos bàndols arriba al 50% + 1 que requereix una mínima majoria absoluta. I amb això es fa poc viable una resolució per la via unilateral. Malgrat això, els 2 milions i escaig de votants favorables a la independència de Catalunya són més del 47% dels votants catalans i del 8% dels que van votar a les darreres eleccions generals de l'estat. Una xifra prou significativa de persones que l'Estat no pot negligir ni hauria d'atacar, quan les seves aspiracions són totalment legítimes, i el govern de l'estat ho està fent. Aquest és un altre dels arguments que avalen que el que està en perill és la democràcia.

A més, hi ha el tema de la censura que s'està fent als mitjans de comunicació. Hi ha coses que no se'ls permet dir sota amenaces més o menys vetllades. La informació és manipulada i tergiversada. M'agradaria saber quants espanyols saben de la recent sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans contra Espanya per maltractament als etarres de l'atemptat de la T4. Sentència que denuncia el mal funcionament de la justícia espanyola on es van ignorar determinades proves contra l'acció de la guàrdia civil. Sé que alguns podeu intentar defensar aquesta censura dient que passa a tot el món, però crec que no és cert, que això només passa als sistemes autoritaris, com ho és la deriva que ha agafat aquest govern amb l'aquiescència de la corona.

El bisbe Pere Casaldàliga va dir que no es podia parlar de democràcia a Europa mentre s'estigués lluitant contra la immigració. I és que aquest tema també clama al cel. Tant els Centres d'Internament d'Estrangers (CIE), que són autèntiques presons al marge de la llei, com les deportacions en calent que vulneren els principis de la Constitució (de l'estat social) i els acords internacionals, són una vergonya. L'estat espanyol es manté en aquest tema i en altres al cap d'allò que genera malestar, com la desigualtat, la corrupció, l'atur, la pobresa, o la precarietat, i es manté també a la cua de tot allò que genera benestar, com la justícia social, la fiscalitat redistributiva, la separació de poders o la qualitat de la democràcia. Es tracta d'un estat on la corrupció no significa la inhabilitació política, on la gent continua votant majoritàriament als partits més corruptes com el PP o el PDCat (ara integrat a JxCat i que és el successor de l'antiga Convergència Democràtica de Catalunya, CDC).

Crec que ja he dit prou. Per a mi està clar que en aquest moment el que està en perill no és la unitat del territori espanyol, el problema no és la independència de Catalunya. El que està en perill a Espanya és la democràcia. Tot i que alguns d'aquests aspectes també els podem detectar en altres democràcies europees i no europees, cosa que posa de manifest que no és només a España on la democràcia està en perill. La majoria són llocs on l'ultraliberalisme està justificant autèntiques barrabassades en nom de la llibertat. I no em refereixo només al govern d'Ankara (Turquia), que cada dia hi ha més gent que el compara amb el de Madrid.

[Text de l'acudit d'en Ferreres publicat per El Períodico el 29 de setembre de 2017:
-Havíem quedat que en absència de violència es podia parlar de tot, i aquí no n'hi ha de violència. -Diu el cap indi.
-No hi ha cap problema, si cal la posarem nosaltres. -Respon l'oficial ianqui.]

Una abraçada.

Democracia en peligro

La realidad del momento actual es que el gobierno formado por el partido más corrupto de Europa, según he oído afirmar hace poco, está poniendo en peligro la democracia en el Estado Espanyol. Para empezar hay que tener presente que ha hecho una contraposición interesada entre el artículo 2 y el artículo 1 de la Constitución. La defensa de la unidad territorial del Estado (artículo 2) ha sido manipulada hábilmente para transgredir los dictados de la democracia de derecho (artículo 1). Ha transformado un problema político en un problema judicial a base de hacer una lectura y aplicación de la legislación vigente muy sesgada.

Por un lado, a base de copar el TC (Tribunal Constitucional) con partidarios de sus tesis, ha conseguido imponer su interpretación de las leyes, y en especial de la Carta Magna. También ha usado el TC con otros propósitos, como el de bloquear toda la labor del Parlamento de Cataluña, donde está en minoría (4 diputados de 135) y donde no ha pasado de ser una fuerza de la oposición, salvo la ocasión que apoyó el gobierno de Artur Mas. O para dictar normas que no son de su competencia, como exigir la presencia física de Puigdemont en el debate de investidura.

También ha usado de la fiscalía para sus propósitos, como se desprende de la conversación de Jorge Fernández Díaz, entonces ministro del interior, con el jefe de la Oficina Antifraude catalana donde se decía «eso la fiscalía te lo afina» lo cual se está haciendo más que patente en todo el proceso represivo que Cataluña está sufriendo actualmente.

Por otra parte, también ha estado jugando con los traslados de los jueces de sedes y con la designación de jueces para determinados casos, como se vio con el caso Fabra (Carlos) y los cambios de titular (siempre interinos) del juzgado de Nules, por no hablar del caso Gürtel y sus movimientos de jueces. Y sigue jugando a ello, por ejemplo, es sospechosa la casualidad que se haya designado a la jueza Lamela y al juez Llarena, que son afines a las tesis del gobierno central, en los casos de represión a Cataluña.

Actualmente son muchos los juristas que aseguran que los políticos catalanes sólo se les puede acusar de un delito de desobediencia y de malversación (que como mucho puede conllevar la inhabilitación para cargos públicos), en cambio se los acusa de los delitos de sedición y de rebelión (que sí pueden conllevar largas penas de prisión) que no existieron porque requieren violencia intencionada y en todo el mundo civilizado se entiende que eso requiere el uso de armas y con víctimas (muertos o heridos). Los únicos heridos computados en estos hechos los produjeron los cuerpos de la policía nacional y la guardia civil el día 1 de octubre. Y, además, se está usando la prisión preventiva como un castigo sin juicio y una amenaza a aquellos que los apoyan.

Sin duda los presos y los autoexiliats de este asunto lo son por razones políticas. Hay bastantes voces que lo confirman, como la del ex fiscal José M. Mena que lo afirmaba en una entrevista televisiva donde, además, dijo que «no ve, en absoluto, que lo que describen como violencia lo sea» , pero que «si hubiera habido violencia, el delito tendría parte política y parte no política». «No está dentro de la legalidad producir un artificio imaginativo para decir que hay violencia cuando no ha habido». «'Históricamente a la cola de las manifestaciones había unos salvajes que rompían cristales', pero que no por ello se señalaba a los promotores de las marchas como responsables, y expuso que para considerar el delito de rebelión es necesario que los organizadores hayan previsto y calculado voluntariamente que se genere violencia". También señaló que « la voluntad independentista es perfectamente legal en el sistema español ». [Fuente: L’exfiscal José M. Mena, contundent: ‘Tinc la certesa que són presos polítics’ (texto en catalán) (https://www.vilaweb.cat/noticies/lex-fiscal-jose-m-mena-es-pronuncia-amb-contundencia-tinc-la-certesa-que-son-presos-politics/)].

Todo ello hoy habría impedido el movimiento del 15M del año 2011, es decir, que ahora no se podría repetir sin correr el riesgo de ser acusados de sedición y/o de rebelión. Y ese funcionamiento de la justicia, tan polarizado, es uno de los argumentos que avalan que lo que está en peligro es la democracia, el estado de derecho.

Además, el estado, que está en manos del capital, de las empresas del Ibex 35. En este momento estamos yendo hacia una nueva burbuja inmobiliaria impulsada por una reforma reciente de la ley de arrendamientos urbanos que permite prácticas abusivas que se oponen al mandato constitucional (artículo 47), lo que implica que aquella reforma de la ley de arrendamientos urbanos es inconstitucional.

Y es que el problema de Europa, del que no se libra mi país, es que, poco a poco, y especialmente desde la crisis económica iniciada en 2008, los poderes políticos han tenido que ceder parte de su preponderancia, de su poder, a las fuerzas financieras que no tienen otro objetivo que el enriquecimiento, que satisfacer su codicia. Y esto ha tenido efectos como Syriza en Grecia, el brexit en el Reino Unido o la lucha por la independencia en Cataluña. Y cuando alguien pierde poder puede reaccionar de maneras inverosímiles para intentar recuperarlo. Y también son esos poderes económicos que favorecen el renacimiento con fuerza de movimientos neofascistas en varios países, como Austria, Francia, Holanda, Reino Unido, Dinamarca, etc. Lo que en España no es necesario porque ya sufrimos el neofranquismo del PP y el neofalangisme de Ciudadanos. Y este es otro de los argumentos que avalan que el que está en peligro es la democracia.

A pesar de que los hechos del 1-O despertaron las simpatías de buena parte de la población democrática de Europa y de países de otros continentes por el movimiento independentista catalán, y que tal vez, a la larga, la justicia internacional les acabe dando la razón, en este momento la situación es de empate, ya que los votos de la ciudadanía de ninguno de los dos bandos llega al 50% + 1 que requiere una mínima mayoría absoluta. Y con eso se hace poco viable una resolución por la vía unilateral. Sin embargo, los 2 millones y pico de votantes favorables a la independencia de Cataluña son más del 47% de los votantes catalanes y del 8% de los que votaron en las últimas elecciones generales del estado. Una cifra bastante significativa de personas que el Estado no puede descuidar ni debería atacar, cuando sus aspiraciones son totalmente legítimas, y el gobierno del estado lo está haciendo. Este es otro de los argumentos que avalan que el que está en peligro es la democracia.

Además, está el tema de la censura que se está haciendo en los medios de comunicación. Hay cosas que no se les permite decir bajo amenazas más o menos veladas. La información es manipulada y tergiversada. Me gustaría saber cuántos españoles saben de la reciente sentencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos contra España por maltrato a los etarras del atentado de la T4. Sentencia que denuncia el mal funcionamiento de la justicia española donde se ignoraron determinadas pruebas contra la acción de la guardia civil. Sé que algunos pueden intentar defender esta censura diciendo que pasa en todo el mundo, pero creo que no es cierto, que eso solo sucede en los sistemas autoritarios, como lo es la deriva que ha tomado este gobierno con la aquiescencia de la corona.

El obispo Pere Casaldàliga dijo que no se podía hablar de democracia en Europa mientras se estuviera luchando contra la inmigración. Y es que este tema también clama al cielo. Tanto los Centros de Internamiento de Extranjeros (CIE), que son auténticas cárceles al margen de la ley, como las deportaciones en caliente que vulneran los principios de la Constitución (del estado social) y los acuerdos internacionales, son una vergüenza . El estado español se mantiene en este tema y en otros en la cabeza de lo que genera malestar, como la desigualdad, la corrupción, el paro, la pobreza, o la precariedad, y se mantiene también a la cola de todo lo genera bienestar, como la justicia social, la fiscalidad redistributiva, la separación de poderes o la calidad de la democracia. Se trata de un estado donde la corrupción no significa la inhabilitación política, donde la gente sigue votando mayoritariamente a los partidos más corruptos como el PP o el PDCat (ahora integrado en JxCat y que es el sucesor de la antigua Convergencia Democrática de Cataluña, CDC).

Creo que ya he dicho bastante. Para mí está claro que en este momento lo que está en peligro no es la unidad del territorio español, el problema no es la independencia de Cataluña. Lo que está en peligro en España es la democracia. Aunque algunos de estos aspectos también los podemos detectar en otras democracias europeas y no europeas, lo que pone de manifiesto que no es sólo en España donde la democracia está en peligro. La mayoría son lugares donde el ultraliberalismo está justificando auténticos desaguisados en nombre de la libertad. Y no me refiero sólo al gobierno de Ankara (Turquía), que cada día son más los que lo comparan con el de Madrid.

[Texto del chiste de Ferreres publicado por El Períodico el 29 de setiembre de 2017:
-Habíamos quedado que en ausencia de violencia se podía hablar de todo, y aquí no hay de violencia. -Dice el jefe indio.
-No hay ningún problema, si es necesario la pondremos nosotros. -Responde el oficial yanki.]

Un abrazo.

Conducta humana

[Entrada 211]

Conducta humana

Els diccionaris defineixen la felicitat com un sentiment o un com un estat d'ànim. Des del punt de vista de la lògica, el desig de la pròpia felicitat és el que hauria de moure les persones, hauria de ser el motor de la humanitat. De fet, aquest és un dels aspectes que subjeuen en el pensament humà i que ha estat a la base de la filosofia i en concret de l'ètica i la psicologia.

Així doncs, quan parlem de felicitat, de la pròpia felicitat, estem davant de la nostra emotivitat, davant de l'estat afectiu, de la disposició emocional, davant de la manera com ens trobem en un moment donat, etc. Estem parlant d'un estat d'ànim que ve condicionat pel plaer o el desplaer o per la reacció que ens provoca un objecte o un subjecte, que pot oscil·lar entre l'atracció i la fugida. Com en tot el lligat a l'emotivitat estem parlant d'una cosa irracional.

Com passa amb tot el relacionat amb a la emotivitat, ens resulta complicat d'expressar quin plaer o desplaer ens produeix un fet, una situació, un objecte o una persona; o quina atracció sentim per ella. L'emotivitat no és com la distància, el pes o el volum, que són mesurables d'una forma més o menys exacta i dels que podem tenir una idea precisa. No disposem d'una mesura exacta de d'emocions, sentiments, i altres estat afectius o d'ànim. Podem dir si és: molt, poc o una cosa entremig, però això no ens dóna una mesura exacta de la seva intensitat. Personalment em resulta de vegades difícil quan se'm demana que valori una emoció donar una xifra com es fa en algunes enquestes. Quan se'm demana, per exemple, «valori entre 1 i 10 la seva satisfacció» estic convençut que el meu 1 i el meu 10 són diferents dels que puguin posar els altres, que tenen un significat diferent, i que, per tant, la meva valoració no és homologable.

D'altra banda, em sembla, en certa mesura, contradictori que es pretengui governar amb la raó el món de l'emotivitat i, per tant, de la felicitat pròpia. Ni la psicologia, que és la ciència que vol estudiar el funcionament de la ment i del comportament, ha estat capaç de trobar una forma clara i única d'entendre el motor de les persones, el motor de la humanitat, com es pot veure en la diversitat d'escoles de psicologia existents. Cap d'aquestes escoles s'ha basat només en la raó com a motor del funcionament humà, més aviat han vist clar que hi ha altres el factors que mouen a les persones, la qual cosa ens acosta a creure que és aquest «tot» que compon la persona el que li fa de motor, que és el que motiva i justifica el seu comportament.

Personalment tinc molt clar que és molt fàcil abusar de nosaltres manipulant la nostra emotivitat, ja abundava en aquesta idea en aquell post que vaig titular «Recórrer a les emocions» en el qual comentava com se'ns manipulava des de la política recorrent a la nostra emotivitat. Conec gent que ha estudiat psicologia i que m'ha confessat que l'ha usat per manipular a la gent del seu voltant. Fa pocs dies un company m'explicava que ho havia fet amb els seus fills, i em deia com havia treballat per transmetre'ls unes idees concretes. Personalment m'he esforçat en què cada un d'ells es trobés a si mateix, corrent així el risc de que la seva ideologia xoqués amb la meva...

Així, com que crec que la lluita per la llibertat ha de ser una de les constants de la nostra vida, crec que la lluita vital també ha d'acostar-nos tant com puguem en aquesta felicitat personal, que és diferent per a cada persona i que, a més, és fluctuant com ho és tot el relacionat amb l'emotivitat. Sens dubte la raó és un dels elements d'aquesta felicitat, però no podem basar-nos únicament en la raó per aconseguir aquest sentiment de felicitat que és irracional i que fins i tot pot contradir-se amb el nostre pensament per lògic que sigui.

No puc acabar sense afegir que, com totes les coses, la pròpia felicitat té límits ja que som essers que vivim en societat i en un entorn concret. Igual que la nostra llibertat, la felicitat pròpia ha de poder conviure amb la dels altres, i per tant, amb la de la pròpia família i la dels amics, la de la resta de conciutadans i, sens dubte, la de la resta de persones del món. És a dir, que l'entorn legal, ètic, i fins i tot, de la natura són fronteres d'aquesta felicitat. Però segueix tenint el caràcter de ser, si no el principal, un dels principals motors de la conducta humana.

Una abraçada.

Conducta humana

Los diccionarios definen la felicidad como un sentimiento o un como un estado de ánimo. Desde el punto de vista de la lógica, el deseo de la propia felicidad es lo que debería mover las personas, debería ser el motor de la humanidad. De hecho, este es uno de los aspectos que subyacen en el pensamiento humano y que ha estado en la base de la filosofía y en concreto de la ética y la psicología.

Así pues, cuando hablamos de felicidad, de la propia felicidad, estamos ante nuestra emotividad, ante el estado afectivo, de la disposición emocional, ante la forma en que nos encontramos en un momento dado, etc. Estamos hablando de un estado de ánimo que viene condicionado por el placer o el displacer o por la reacción que nos provoca un objeto o un sujeto. Como en todo lo ligado a la emotividad estamos hablando de algo irracional.

Como ocurre con todo lo relacionado con la emotividad, nos resulta complicado de expresar qué placer o displacer nos produce un hecho, una situación, un objeto o una persona; o qué atracción sentimos por ella. La emotividad no es como la distancia, el peso o el volumen, que son medibles de una forma más o menos exacta y de los que podemos tener una idea precisa. No disponemos de una medida exacta de emociones, sentimientos, y otros estado afectivos o de ánimo. Podemos decir si es: mucho, poco o algo intermedio, pero esto no nos da una medida exacta de su intensidad. Personalmente me resulta a veces difícil cuando se me pide que valore una emoción dar una cifra como se hace en algunas encuestas. Cuando se me pide, por ejemplo, «valore entre 1 y 10 su satisfacción» estoy convencido de que mi 1 y mi 10 son distintos de los que puedan poner los otros, que tienen un significado diferente, y que, por tanto, mi valoración no es homologable.

Por otra parte, me parece, en cierta medida, contradictorio que se pretenda gobernar con la razón el mundo de la emotividad y, por tanto, de la felicidad propia. Ni la psicología, que es la ciencia que quiere estudiar el funcionamiento de la mente y del comportamiento, ha sido capaz de encontrar una forma clara y única de entender el motor de las personas, el motor de la humanidad, como se puede ver en la diversidad de escuelas de psicología existentes. Ninguna de estas escuelas se ha basado sólo en la razón como motor del funcionamiento humano, más bien han visto claro que hay otros los factores que mueven a las personas, lo que nos acerca a creer que es ese «todo» que compone la persona lo que le hace de motor, que es lo que motiva y justifica su comportamiento.

Personalmente tengo muy claro que es muy fácil abusar de nosotros manipulando nuestra emotividad, ya abundaba en esa idea en aquel post que titulé «Recurrir a las emociones» en el que comentaba como se nos manipulaba desde la política recurriendo a nuestra emotividad. Conozco gente que ha estudiado psicología y que me ha confesado que la ha usado para manipular a la gente de su alrededor. Hace pocos días un compañero me contaba que lo había hecho con sus hijos, y me decía cómo había trabajado para transmitirles unas ideas concretas. Personalmente me he esforzado en que cada uno de ellos se encontrara a sí mismo, corriendo así el riesgo de que su ideología chocara con la mía ...

Así, como creo que la lucha por la libertad debe ser una de las constantes de nuestra vida, creo que nuestra lucha vital también debe acercarnos lo máximo posible a esa felicidad personal, que es diferente para cada persona y que, además, es fluctuante como lo es todo lo relacionado con la emotividad. Sin duda la razón es uno de los elementos de esta felicidad, pero no podemos basarnos únicamente en la razón para conseguir este sentimiento de felicidad que es irracional y que incluso puede contradecirse con nuestro pensamiento por lógico que sea.

No puedo acabar sin añadir que, como todas las cosas, la propia felicidad tiene límites ya que somos seres que vivimos en sociedad y en un entorno concreto. Al igual que nuestra libertad, la felicidad propia debe poder convivir con la de los demás, y por tanto, con la de la propia familia y la de los amigos, la del resto de conciudadanos y, sin duda, la del resto de personas del mundo. Es decir, que el entorno legal, ético, e incluso, de la naturaleza son fronteras de esa felicidad. Pero sigue teniendo el carácter de ser, si no el principal, uno de los principales motores de la conducta humana.

Un abrazo.